Cures d’amistat

Tarda d’abril de 1934. Josep Lluís Sert farà una xerrada al saló de la recentment inaugurada joieria Roca. L’envolten unes poques desenes de petitburgesos (pintors, arquitectes, escriptors, músics), Amics de l’Art Nou, es fan dir, i estan ansiosos per escoltar les idees sobre la casa moderna que el jove arquitecte llançarà sota el suggeridor títol La vida i l’habitació.

Aquell espai que Sert havia dissenyat per al seu gran amic, el joier Rogeli Roca —un solitari somni racionalista enmig del frondós modernisme de passeig de Gràcia— era un dels pocs llocs on es podia estar al dia dels moviments d’avantguarda, i la veritat és que ja s’anaven anunciant els “esdeveniments” que els amics d’ADLAN planejaven portar allà mateix: una exposició de Hans Arp, una altra sobre Arts dels primitius d’avui i un conjunt de fotografies i objectes de Man Ray.

Tots aquests fets van passar i només en queden documents, revistes i fotografies. Però no està de més recordar aquella època d’autoexigència de la intel·lectualitat catalana, que veia en l’art la manera d’escapar de la mediocritat i dels mals presagis de la guerra. A diferència del que passa avui, l’artista d’ahir era un individu insolent que poques vegades acabava apaivagat pels diners del seu mecenes.

L’exposició Miró-ADLAN de la Fundació Miró, prorrogada fins al 5 de setembre, resulta oportuna per treure algunes lliçons d’aquells breus anys (1932-1936) d’afanyosa modernitat que es va irradiar a altres llocs de la península, a més de posar en relleu el compromís i la complicitat de Miró, que solia exposar les seves obres en primícia per als seus amics durant unes poques hores. Era el seu banc de proves, abans d’enviar-les a París, Nova York o Zuric per ser exhibides o adquirides.

Miró-ADLAN no hauria estat possible sense la tasca de formigueta d’Adelita Lobo, secretària, tresorera i sempre al centre de les activitats de l’entitat, que durant anys va ser capaç de preservar el batec quotidià dels Amics de l’Art Nou. No es reconeixerà mai prou el bon ofici d’aquells arxivers, i encara avui de les persones responsables dels departaments de conservació de les col·leccions dels nostres museus, que han estat deixades de banda durant els anys de vaques grasses, quan l’espectacle dels grans noms, els blockbusters i les maleïdes peces mastodòntiques servien —i encara s’insisteix en això— per atraure tot tipus de públics. Aquesta cura d’humilitat serà el regal que deixarà la pandèmia, amb alguns exemples en forma de petita mostra col·lectiva: Tallers compartits, que s’exhibeix a les sales temporals de la fundació, plantejada com un deixant de l’estel Miró.

Tallers compartits. Tres casos d’estudi, una iniciativa de la cap d’exposicions de la Fundació, Martina Millà, recrea els espais de treball de tres duets d’artistes, Enric Farrés Duran i Xavier Ristol, amb el seu atelier en un barri industrial de Sabadell; les pintures que Aldo Urbano i Tirso Orive Liarte van crear a Hangar; i els dibuixos i les escultures de Sinéad Spelman i Idoia Montón realitzats al taller de HalfHouse, a la Verneda. Aquest insòlit projecte és un recordatori viu i també una celebració del centenari de l’arribada de Joan Miró a París, al número 45 de la Rue Blomet (districte XV), on va compartir estudi amb Pablo Gargallo —avui en diem un coworking— i va entrar en contacte amb l’esfera cultural de Masson, Artaud, Desnos, Dubuffet, Queneau, Leiris i els germans Prévert, tan decisiva per a l’eclosió de la seva visió artística. El mateix Miró ho recorda així en una carta adreçada a Jacques Dupin, el 1977: “À la rue Blomet, c’était avant tout l’amitié, l’échange et la découverte à travers un groupe d’amis merveilleux”. O tempora, o mores!