A la recerca de l’audiovisual perdut

Fa uns dies va presentar-se a l’Ateneu Barcelonès el llibre Molt a favor, en què set lingüistes desenvolupem una sèrie de propostes per al foment de la llengua i al qual Quadern ja va dedicar un extens reportatge. En aquell acte es va produir una interessant intervenció d’Isona Passola, directora de cinema i actual presidenta de l’Ateneu, a tomb d’una de les propostes, signada per Enric Gomà: la posada en marxa d’una plataforma de continguts audiovisuals en català que incorpori material de les tres grans televisions en llengua catalana (TV-3, À Punt i IB-3) i que doni sortida a tot de títols de sèries i pel·lícules doblats al català. Als evidents avantatges que suposaria disposar d’una plataforma d’aquesta mena i a l’aparent facilitat de tirar-la endavant, Passola hi va objectar la impossibilitat de treure rendiment de tot el material traduït i doblat, atès que els drets són temporals i, per tant, per molt que vulguem explotar els recursos disponibles, això no sempre és possible. Per exemple, podríem recuperar una sèrie com Breaking Bad, que al seu moment va estrenar el Canal 3XL?

El sector audiovisual s’ha convertit alhora en una mena d’Arcàdia perduda i d’Eldorado per a la llengua. És una Arcàdia perduda perquè mai més es comptarà amb les audiències de què es podia presumir els primers anys de la televisió autonòmica, quan només hi havia tres canals, i fins i tot després, quan als anys noranta van irrompre les televisions privades i els canals van passar a ser sis. Ni tampoc hi haurà aquella sèrie que ens feia estar a tots pendents del televisor i que actuava com un superemissor lingüístic, digue-li Dallas als anys vuitanta, digue-li Bola de drac als noranta. Per bé que tots desitgem reproduir fenòmens semblants —especialment el del noiet de la cua de goril·la—, els modes de consum actual han atomitzat la recepció, que ha deixat de ser un acte comunal per convertir-se en una activitat pràcticament individual, o amb nous fenòmens d’estranyes fidelitats televisives, com ara les parelles que segueixen sèries en comandita o els pobres fills de pares separats que han d’interrompre el seguiment d’una sèrie a causa de l’alternança en la custòdia.

El problema, doncs, és que ja no podem esperar que una sèrie o un programa arrosseguin la població a un consum audiovisual prou rellevant perquè aquest seguiment tingui repercussió sociolingüística. Ni tan sols podem esperar que aquesta funció la desenvolupi un canal sencer com TV-3, que a causa de la competència extrema per les mateixes pantalles i públic prou feina té a fregar el 15% d’audiència. D’aquí que tot el sector de l’audiovisual s’hagi convertit també en un Eldorado somniat: ja no es tracta de produir continguts que tinguin seguiment a l’espera d’incidència sociolingüística, sinó d’intervenir en tot el sector sencer, conquerir-lo, ocupar-lo, ser-hi de manera igualment atomitzada com avui es consumeix la televisió. Si es miren sèries a la tele, al mòbil, tot sol o en parella, si se’n comença una i es deixa per començar-ne una altra, si estem subscrits a dues o tres plataformes perquè ens agrada remenar entre tota l’oferta que donen, doncs ens hi haurem d’emmotllar tant sí com no.

Per sort ja hem posat fil a l’agulla, però queden moltes coses per fer. La pressió popular ha demostrat funcionar, i ja són 25 els títols en català oferts per la recent Disney+, malgrat que, segons el Consell de l’Audiovisual de Catalunya en el seu darrer informe, a les dues plataformes més populars, HBO i Netflix, el català hi té una presència vergonyosament residual (0,1% i 0,5%). De llarg, la plataforma més sensible a la llengua és Filmin, a pesar dels seus coneguts errors de traducció als subtítols, amb una oferta en català que gairebé arriba al 20%. És en aquest context que cal disposar d’una plataforma conjunta de totes les televisions en català, amb la producció pròpia i tota la producció disponible d’acord amb els drets d’emissió vigent. Ja hi ha hagut qui ha anunciat una cosa semblant, concretament ETB, que per a l’any vinent volen posar en marxa el que ells mateixos en diuen el “Netflix basc” amb l’objectiu de difondre l’euskera entre els joves. Potser els haurem d’imitar...