Veritats que fan mal i creen empatia

Tots tenim un amor no correspost (o uns quants). Laia Alsina Ferrer en va tenir un, el Robert González. “Ell va entrar a la nostra companyia [El Martell] com a ajudant de direcció i jo em vaig enamorar”, diu la Laia, sense embuts. “Però va ser un amor no correspost, i amb aquesta relació hem anat navegant com hem pogut; en el terreny de l’amor no va quallar, res més”. La Laia i en Robert són molt amics i col·legues (“el conec com si l’hagués parit”, deixa anar ella) i ell sempre havia dit que, quan hagués de fer un monòleg, voldria que l’hi escrigués ella. “Al cap del temps, el vaig atracar a mà armada”, diu la Laia, i li va passar un text basat en la seva relació íntima, la que no va fructificar, perquè l’interpretés. “Per a ell va ser un xoc, però jo sabia que diria que sí. De fet, em va dir que li donés una setmana per rumiar-s’ho i al cap d’una setmana va acceptar”. Aquest monòleg, Robert, el podem veure al Maldà aquest divendres, dissabte i diumenge.

Más información

‘Carnicera’: teories conspiranòiques, ‘fake news’ i creences

Penèlope desfà el nus del dolor

El resultat és “un striptease emocional brutal”, en paraules de Laia Alsina, autora, directora i personatge de l’obra, una mena de tragicomèdia on el Robert està tot sol en un escenari (on hi ha un escenari representat), amb una cadira i poca cosa més, canta dues cançons i no només treballa amb el text, sinó que també ho fa amb el cos. “És un monòleg meu més que seu”, explica la dramaturga. “El Robert, a l’escenari, se’m dirigeix a mi, parla directament amb la Laia, que no surt en escena. És molt arriscat, a la preestrena, a la Sala Melmac [de la companyia Mar Gómez], just abans vaig sentir un vertigen que no havia sentit mai. Perquè no hi ha cap ficció que et salvi, saps que l’espectador, després del teatre, fent una cervesa, parlarà de tu, no dels personatges, perquè nosaltres som els personatges”.

La Laia diu que la gent va sortir impactada: “Perquè juguem molt fort, no parlem de tonteries, hi ha pocs tabús, expliquem veritats que fan mal. Precisament per això hi ha empatia, per això els espectadors també riuen, perquè s’hi poden veure reflectits. Tot això et fa pujar l’adrenalina. Després de tot, el teatre i l’art estan per experimentar els límits”.

Experimentar amb els límits és el que pretén la companyia El Martell. «El teatre no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma», és la frase de Bertold Brecht que obre la seva pàgina web. De fet, al darrere del monòleg hi ha crítica política: “Partim d’una història molt personal, però tractem un tema universal, fem una anàlisi en clau de gènere i feminista de quins mecanismes de control hi ha en una relació romàntica”, revela Alsina. I no es tracta de caure en allò que tots els homes són dolents: “També hi ha masclisme a dins de moltes dones, segurament el pitjor”. A la seva obra YX (o la fidelitat dels cignes negres),Alsina ja va situar la cultura de la monogàmia al mateix nivell que l’homofòbia i el masclisme, desemmascarant-la, així, com la tercera pota de l’heteropatriarcat.

Tot rau en l’excusa de la relació de la Laia amb el Robert. Un amor platònic, és de suposar, no correspost. Al darrere hi ha el desig, el desig tal com és i tal com ens l’han ensenyat: “Kate Millet deia allò que ‘l’amor és l’opi de les dones com la religió ho és de les masses. Mentre nosaltres els estimàvem, ells ens governaven’”, diu l’autora, també, d’Ah! (Judith). “Ens diuen que el desig és inherent. Doncs no. El desig s’aprèn. Però els inputs de la literatura, el cinema, els anuncis, fan que sigui difícil desitjar lliurement”.

Això no vol dir que tot el que associem a l’amor romàntic sigui dolent: “Ens han inculcat que si estimes algú seràs gelós, acceptaràs el patiment... No! Això són axiomes molt inserits en l’amor romàntic. No ens enganyem: quan un arriba a casa i la seva parella li té preparat el sopar és de puta mare! El problema ve quan no pots escollir”. I, per descomptat, quan hi ha una llavor, tan enquistada a la societat, que acaba portant-nos al trist ‘La maté porque era mía’. “És el que passa quan s’accepten certes coses”, diu la Laia, “que arribem als maltractaments”.