Penèlope desfà el nus del dolor

Un concert, un recital, una història. O moltes històries. Tot, arran d’una experiència familiar de pèrdua, de desaparició. Lara Salvador sentia la necessitat d’explicar una vivència tan dolorosa com va ser la desaparició del germà de la seva mare el 1984, gairebé dos anys abans que ella naixés, que va generar una sensació de pèrdua que ha passat de generació en generació. I va purgant el dolor tot representant Qué sabe nadie. Les cançons de Penèlope (al Tantarantana, des d’aquest dimecres i fins diumenge) que ha escrit, dirigeix i interpreta (i canta, i recita...) amb el seu pare, Jesús Salvador Chapi, que l’acompanya amb el seu vibràfon, únic instrument.

Más información

‘Carnicera’: teories conspiranòiques, ‘fake news’ i creences

Identitat cabaretera

El teatre que reobre a Barcelona

“No és una història lineal”, explica l’actriu. “Plasmo totes les sensacions que genera la pèrdua a través d’una història inacabada, perquè no se sap com acaba, perquè no sabem què va passar, perquè és impossible de tancar, perquè hi ha molts buits, però que reflecteix les conseqüències en la meva família (sobretot en les dones) i com s’ha viscut aquest buit”. Per a ella té un component alliberador: “Només esmentant certes coses un ja s’allibera. Vehicular artísticament el dolor, amb música, poemes, cançons, m’ajuda a desfer el nus a la gola que ha anat passant de generació en generació a la meva família”, revela. “I és tendre, és fructífer, és bell”. Ho diu ben clar a l’obra: “Trencat el silenci de la soledat, s’alleuja el buit a partir de la força alliberadora del crit, del cant a l’alba, de la cançó”.

S’ha aconseguit alliberar, ella? “Això no és qüestió d’un dia, de fer l’obra i sentir-se alliberada. Això va fent el seu efecte cada dia, cada vegada que la represento vaig desfent el nus. Ho necessito”. Com Penèlope. La companyia La Peydro, en la qual hi ha el seu pare, la seva mare (al vestuari), un cosí percussionista (“vinc d’una família d’artistes!”, diu)... comparteix aquesta sensació.

“La desaparició és un tipus de pèrdua que no es tanca, com moltes altres situacions que tampoc arriben a tancar-se: un amor, la mort d’algú, un record... Punts d’obscuritat, de secrets, de dolors callats, de mares desesperades, de malalties que no volen ser nomenades, de conflictes que necessiten ser enterrats… I això passa a totes les famílies”, es confessa Salvador. Per això considera que qualsevol la trobarà propera. De fet, ella reconeix que sent una comunió amb el públic: “Parlo als espectadors amb gestos, els miro als ulls”.

I en l’hora i deu minuts que dura la funció, en aquests quadres potser desordenats però terriblement descriptius, hi campen els dubtes, els interrogants, la soledat (que “es estar sola en casa un domingo por la tarde metida en la cama tomándote un cubalibre”, diu al text, escrit en castellà i valencià), l’àvia i totes les cançons que no es va atrevir a cantar. Ella interpreta, amb veu suau i poderosa, tres boleros coneguts i cançons que ha compost el seu pare.

Lara Salvador, que va donar vida a la noia d’Els dies mentits, amb què Marta Aran va guanyar el premi Max d’autoria revelació l’any passat, llicenciada per l’Institut del Teatre de Barcelona, treballa entre València (on ha estrenat, entre altres, la també premiada amb el mateix Max el 2014 Nosotros no nos mataremos con pistolas, de Víctor Sánchez) i la capital catalana. Just en arribar la pandèmia la vam poder veure al Maldà a Sacarina, de La ruta 40, obra ambientada en una Barcelona abocada al turisme i l’especulació immobiliària.