Els intel·lectuals i el procés (i 2)

En l’article anterior vam expressar que els intel·lectuals avinguts amb el procés independentista es limiten a reafirmar allò que el procés, ell mateix, afirma. I que els intel·lectuals que no hi estan d’acord, encara que tinguin raons, per bé que pocs mitjans, per expressar-ho, no poden fer-hi res de res. No en manquen (ni de l’una banda ni de l’altra) però cap de les dues jeies d’intel·lectuals aporten res al procés: els uns perquè hi creuen cegament, els altres perquè tenen arguments inviables.

Per què inviables? Per què els intel·lectuals antiprocés no poden vehicular les seves idees? Per raons que s’analitzen a continuació. (Avui procedim, com Spinoza, more geometrico.)

L’inici del procés de desitjada transformació de la societat i la política catalanes no va ser una enganyifa: va ser una estratègia ordida per amagar les vergonyes d’una CiU en descomposició (ara ja està clar, almenys això), i potser, a l’inici, per forçar l’Estat a un tractament més digne per a Catalunya, més generós en el repartiment dels fons econòmics i més just en l’atribució d’un seguit de transferències per part de l’Estat, contemplades a la Constitució i al nostre Estatut.

Així va començar la cosa. Immediatament després d’un assaig prudentíssim de referèndums a determinades poblacions, amb participació molt petita, dues associacions civils amb una voluntat política que sempre està a punt d’usurpar el poder legítim dels diputats-legisladors del parlament català (vegeu les últimes, glorioses paraules de la senyora Paluzie, com si ella i els seus fossin els amos del regiment de la res publica catalana), van multiplicar aquell primer assaig a base de mobilitzar gernacions al carrer, en part aprofitant l’eco de les grans manifestacions, antigues, en què es clamava per la llibertat (contra la dictadura franquista), per l’amnistia (contra els castigats arbitràriament per la dictadura) i per un Estatut d’autonomia. Les tres coses es van aconseguir, perquè entraven de ple en la nova situació política i legal derivada de la Constitució de 1978.

Si es volien més coses, i aquestes no entraven en aquelles primigènies reclamacions, calia argumentar tot el moviment catalanista a l’entorn d’una altra idea o propòsit. Així va néixer la idea de l’independentisme, que també recull l’eco del separatisme català, històricament més feble que en aquests moments. És indiferent que els resultats electorals, fins i tot els del referèndum del 2014, fossin favorables o contraris a la nova proposta, perquè la proposta, engrandida pels efectes de concentracions massives, d’aparença homogènia, es podia mantenir viva el temps que calgués. Més encara: ara que el carisma del president Puigdemont s’ha afeblit, són les associacions civils i JuntsxCat les que s’han atorgat el carisma que havia correspost al líder (tota vegada, a més, que ni el president Torra ni el possible president Aragonès no el posseeixen: són coses que depenen del caràcter i de l’altura; de vegades d’un bigoti, de vegades d’un serrell).

Ara fa cent anys, Freud va analitzar molt bé (Psicologia de les masses i anàlisi del jo, 1921) de quina manera el populisme que depèn d’una figura carismàtica pot desplaçar-se vers les associacions que hi combreguen, o vers tota la massa de fidels de l’ecclesia independentista (no en el cas de l’exèrcit o del catolicisme, diu Freud, que no poden sobreviure sense un cap visible). Aquesta transferència de la libido del jo cap un objecte “exterior” (és el cas dels enamorats, tant d’una persona, com d’una idea) està estudiada, i un expert, Ernesto Laclau, ho comenta magníficament a La razón populista (FCE). Aquest sociòleg no creu que el populisme estigui mancat de raons, perquè en té; però sempre acaba sent subjecte d’una transformació d’aquestes raons en un significant buit (remet a la dualitat significant/significat, del lingüista Saussure), és a dir, retòrica buida (a Roma, com demostra l’oratòria de Ciceró, n’hi va haver de plena).

Si ara l’independentisme ja és una paraula sense significat, tòtem per a uns, tabú per a uns altres, què pot afegir-hi un intel·lectual que se n’hagi adonat, per molt que vulgui il·luminar els compatriotes? Res. Dissuadireu un enamorat de deixar l’objecte de desig en què ha descarregat i oblidat el seu jo, autosuprimint-se? I, si ha abandonat el seu jo, de què serveixen els arguments enraonats que se li puguin presentar? És com el poema de Píndar, pare fundador de la poesia d’Occident, que explica que un home desitjava un noi amb una taca a la cama, però que com més se la mirava, més s’estimava el noi. Així va la cosa.

L’única pèrdua no són les hores gastades en espectacles i proclames; la pèrdua és allò que ha fet que un intel·lectual es vegi del tot impotent davant l’actual situació: el fet, com deia Dante, que els incondicionals del procés “hanno perduto il ben dell'intelletto” (Inf. 3.18). El poeta ho deia dels condemnats a l’infern per haver estat indiferents a la distinció entre bé i mal; però també podria haver-ho dit dels benaurats enlluernats per la llum absoluta d’una deïtat pagana.