Investigació sobre la tristesa

Al seu llibre anterior, Les millors vacances de la meva vida, Neus Canyelles (Palma, 1966) explicava que el dia que va guanyar un premi havia pujat a l’escenari “després d’un periodista mediàtic que agrada molt al públic i que fa riure molt”. Estava bastant nerviosa, però el cap no li va quedar en blanc i va recordar que Katherine Mansfield havia escrit que “de vegades se sentia temptada d’agenollar-se davant del seu ofici, perquè era tan gran l’amor que sentia envers la seva feina d’escriure, de fer-ho bé, que allò s’havia convertit en una passió”; de seguida es va sentir ridícula perquè “el públic vol sentir còmics, vol pixar-se de riure, i no haver d’escoltar dones malaltes del cap que diuen bogeries com aquella, que, per cert, no són els llocs comuns als quals s’està acostumat”.

AUTOBIOGRAFIA AUTORITZADA
Neus Canyelles
Empúries
144 pàgines
16,50 / @ 8,99 euros

Com si escrivís de la mateixa manera que deu parlar i pensar, amb una prosa transparent i natural, a Les millors vacances... Canyelles relatava la seva estada a la unitat de psiquiatria d’un hospital després d’un intent de suïcidi —no era un llibre destinat als lectors partidaris del lirisme tou ni dels efectismes atrotinats—, i, sense enganys ni artificis, confessava amb una suavitat esgarrifosa el quadre d’insatisfaccions que havia sigut la seva vida a partir dels tretze anys. Abans, però, hi havia hagut “una casa gran a la serra de Tramuntana”, el lloc de “les millors vacances” de la seva vida.

És en aquest espai lluminós dels estius on Canyelles situa ara bona part d’Autobiografia autoritzada, que s’obre i es tanca amb una escena en un cafè de la Rambla de Barcelona —per si mateix un conte admirable sobre la por i l’alegria—, es complementa amb la rutina dels hiverns a Palma —al pis familiar, a l’escola de monges on va rebre l’educació primària—, i es contrapunteja amb una sèrie d’episodis traumàtics de caire amorós que l’autora havia convertit en la matèria narrativa d’un dels seus primers llibres, Cap d’Hornos.

En un principi, Autobiografia autoritzada semblaria un seguit d’estampes aparentment anodines sobre una època determinada de la biografia de l’autora on era possible ser feliç sense que la felicitat representés cap mena de desafiament a res. Sense caure en el transcendentalisme ni en la intensitat inversemblant del record, Canyelles evoca amb nitidesa els dies de la infància, l’aprenentatge de l’amistat, els lligams amb la constel·lació de parents pròxims i llunyans, la lluita contra la timidesa, el primer contacte amb la mort: és el dibuix d’una cartografia harmònica de l’existència on els únics relleus abruptes es fan visibles quan d’una manera inesperada, com si es trenquessin els dics que mantenien oculta una culpa que no es pot oblidar, l’edat adulta es presenta a la manera d’una acusació temible.

La peculiaritat d’Autobiografia autoritzada radica que l’autora, tot i submergir-se en la infància, no busca oferir cap visió precisa del temps de formació, ni tampoc entra en el seu objectiu revisitar des de la maduresa un món idíl·lic i perdut, ni pretén que el lector es projecti en les experiències de la protagonista. Si Autobiografia autoritzada és tan singular es deu al fet de ser una cosa que aparentment no sembla ser: és una narració sobre la investigació que Canyelles realitza al fons d’ella mateixa per endevinar de què és culpable i, a la fi, saber qui és. En aquest sentit, el llibre es podria llegir com una investigació criminal, benigna amb la superfície de les coses —el lector és feliç quan comparteix la felicitat dels estius i els hiverns de Canyelles—, però dura com el diamant perquè el camí que du al coneixement d’un mateix és tortuós. Encara ho és més si resulta que potser a l’interior no hi ha cap secret, cap drama, cap culpa, que motivi la fragilitat, la melancolia i la resignació que impregnen Autobiografia autoritzada com una tristesa còsmica.