O d’esquerres o amb Junts

A Junts, el partit de Carles Puigdemont, li està costant molt complir la seva part en el pacte per una legislatura independentista en virtut de la qual Pere Aragonès seria investit president de la Generalitat i Laura Borràs, presidenta del Parlament. Esquerra i la CUP van complir la seva part del tracte en triar el 12 de març Borràs i els restants membres independentistes de la Mesa del Parlament, cinc de set. Però passen les setmanes i Junts ja fa dos mesos que es resisteix a votar Aragonès.

Les negociacions estan bloquejades. Els dirigents de Junts al·leguen no un desacord sobre la presidència de la Generalitat pròpiament dita, sinó sobre el programa de l'independentisme per a la nova legislatura. Malgrat tot, Jordi Sànchez, principal negociador de Junts, va reconèixer dissabte l'obligació del seu partit d'aportar els diputats que faci falta per a l'elecció d'Aragonès si ERC decideix formar un govern en minoria. És una posició obligada, coherent amb l'elecció de Borràs com a presidenta del Parlament. No honrar aquest compromís mostraria Junts com un partit triler, en el qual ningú podria confiar.

Als seguidors de Puigdemont els costa fer el pas perquè es tracta d'assumir una derrota. El que es dirimeix és quin és el paper de Junts al tauler polític amb la nova correlació de forces en el camp independentista. Les eleccions del 14 de febrer van crear una situació inèdita des del 1980. Van col·locar ERC com a primera força entre els sobiranistes i van deixar Junts en una posició subordinada. Encara que la diferència electoral entre les dues forces va ser molt escassa, de només 0,9 punts percentuals, va provocar un canvi de rols substancial. Junts passa de partit director a dirigit. I viceversa, ERC passa d'estar perpètuament a segona fila a encapçalar l'espai polític.

Però Junts és el partit directament hereu de la força política que ha tingut la presidència de la Generalitat i els seus corresponents governs durant 33 dels 41 anys d'autonomia. Li arriba ara l'indesitjat moment de cedir la vara de comandament a un altre partit del bloc independentista. De reconèixer i assumir la pèrdua de l'hegemonia en el catalanisme per la qual els successors del partit de Jordi Pujol i ERC pugnen des de fa dècades. Una revolució cultural, a més d'una pèrdua de poder.

El més xocant del cas és, no obstant això, que les dificultats per complir la segona part de l'acord de legislatura entre independentistes han sorgit quan Junts ja ha cobrat la seva peça. Borràs va acceptar ufanosa ocupar el número dos a l'escalafó institucional català. Però a l'hora d'atribuir la presidència de la Generalitat a l'aspirant d'ERC, tot són problemes i condicions.

Contribueix a allargar l'agònica negociació entre ERC i Junts la reiterada insistència d'Aragonès a formar un govern independentista i d'esquerres. Tothom sap que si ha de ser d'esquerres, no pot ser un govern amb Junts. Seria viure en una contradicció permanent. Junts agrupa bona part del que va ser el centredreta català. És una heterogènia amalgama nacionalista sorgida de l'evolució de l'extinta CiU cap a l'independentisme. CiU mai va ser ni va voler ser d'esquerres. A l'inrevés, va ser la força que va tancar l'accés de l'esquerra al Govern de la Generalitat durant dècades.

La deriva de Junts al Congrés dels Diputats i a l'Ajuntament de Barcelona, per posar dos escenaris importants de la seva acció política, tendeix a alinear-lo més amb la dreta de tons trumpistes que no pas amb el moderantisme de, posem per cas, el Partit Nacionalista Basc (PNB) en l'actual conjuntura espanyola. Junts està lluny del pragmatisme que permet al PNB dirigir un govern de coalició amb els socialistes a Euskadi i sostenir el de Pedro Sánchez al Congrés.

Tant l'aritmètica parlamentària com els condicionants polítics generals abonen ara a Catalunya la fórmula d'un Govern en minoria amb voluntat i capacitat de negociar suports variables al Parlament segons els assumptes a tractar. És el que la mateixa ERC està fent a Madrid amb el Govern del PSOE, un factor que també compta en aquesta equació. Però per fer-ho necessita el suport que Junts es resisteix a donar. O si aquest no el dona, el d'altres forces. El dels Comuns, per descomptat, però també el del PSC si entengués que un Govern en solitari d'ERC és el mal menor que pot donar a Pedro Sánchez l'interlocutor que busca a Catalunya.