La censura del políticament correcte

Vivim la cultura del “políticament correcte”. Raça, gènere, orientació sexual, fins i tot orientació política, s'ha de passar pel matís del que és políticament correcte i compte si no ho fas!

Històricament han protagonitzat aquesta croada l'àmbit conservador, els tradicionalistes, els moralistes… no obstant això, ara vivim temps en què sembla que és l'esquerra, almenys una determinada esquerra, la que ha reprès aquesta bandera i la satanització del que no és políticament correcte.

Activistes, moderns, periodistes, influencers o polítics ⎯tots en l'àmbit d'aquesta esquerra⎯ són capaços de fer soroll als mitjans per defensar el que és “sí o sí” correcte. Ells, i ningú més, són els encarregats de dir-nos què es pot dir o no en honor d'aquesta correcció: negre? no, “persona racialitzada”, dona? no, “persona menstruant” o “portant d'úter”... i així amb tot. Si fins i tot han intentat prohibir els conguitos per racistes!

Negre? no, “persona racialitzada”, dona? no, “persona menstruant”... i així amb tot. Si fins i tot han intentat prohibir els conguitos per racistes!

Sense anar més lluny, la CUP ja fa temps que s'esforça per parlar en femení. Així van de moderns, feministes i, importantíssim, d'esquerres (sembla ser que si utilitzem la llengua d'una altra manera no ho serem, o el que és pitjor, serem retrògrads, fatxes o reaccionaris). No obstant això, aquest ús del femení genèric de la CUP ⎯no pas desdoblament de gènere⎯ el desembre passat al Parlament va estar a punt de jugar-nos en contra… a les dones. Van demanar una rebaixa del 14% del sou de "les parlamentàries" i els lletrats van haver de recordar-los que aquesta petició afectaria només… les dones, és a dir, les diputades i no els diputats. Quina poca traça!

Anava donant voltes a aquesta idea ahir quan a la televisió vaig veure que havien programat La vida de Brian. Doncs bé, gairebé amb tota seguretat si aquesta pel·lícula es fes avui, el director estaria imputat per ofensa als sentiments religiosos, els actors boicotejats i un bon nombre de tertulians dirien que no hi havia necessitat d'aquesta provocació. Un diàleg com a mostra: "Des d'ara vull que em diguin Loretta. És el meu dret com a home", expressa un dels membres del Front del Poble de Judea després de debatre sobre la importància d'assenyalar el valor de la presència femenina, tant en el vocabulari com en la societat. No cal dir que els activistes trans (tan freqüents aquests dies) furiosos per aquesta asseveració ridiculitzant s'haurien ofès i haurien abocat acusacions de transfòbia, i els talibans de la correcció haurien intentat prohibir la pel·lícula, com ho han intentat amb Allò que el vent s'endugué o, ja en el terreny patri, defensarien la destrossa d'un carrer de Gràcia decorat per a les festes amb indis i tipis per considerar-lo “racista”.

Per això jo, quan l'altre dia vaig llegir que Alejandro Fernández, president del PP català, tuitejava: “Mentre Catalunya crema, el Parlament se centra en el que és important”... vaig imaginar que parlava del políticament correcte i vaig anar a la imatge a la qual feia referència. S'hi llegia un qüestionari que els fan emplenar als nous parlamentaris on els preguntaven si podien definir el seu gènere i els donaven quatre opcions: home, dona, no binari o prefereix no contestar. El primer, és la sorpresa en descobrir que preguntessin per gènere i no per sexe (el científic). I després ja se'm va acudir que potser, posats a filar encara més prim, els podrien haver proposat les 60 identitats sexuals que havia citat fa poc un diputat alemany.

Hem d'anar amb cura, perquè en honor de la no discriminació s'acaba discriminant uns altres

Ja no sorprèn res en honor del que és políticament correcte. Uns mesos abans, ja havíem vist ⎯al mateix Parlament⎯ com la imatge a la porta dels lavabos de dones de la planta baixa era substituïda per una on hi havia diferents imatges ⎯cap de dona⎯, mentre la dels d'homes es mantenia igual. Allò divers és políticament correcte.

Què hauria passat si s'hagués proposat mantenir lavabos d'homes i dones? O si algú contestés en l'enquesta del Parlament que només hi ha dos sexes i que el gènere és una construcció social? Doncs segur que qui ho fes rebria una bona amonestació.

Sembla clar que hem d'anar amb cura, perquè en honor de la no discriminació s'acaba discriminant uns altres, per això no hem de deixar que ens amaguin la veritat amb eufemismes, o la proscriguin en nom del que és políticament correcte. En definitiva, i parafrasejant la feminista egípcia recentment morta Nawal al-Sadawi: “Res és més perillós que la veritat en un món que menteix”, i sembla que la veritat, en els temps que corren, pot acabar sent mal vista per no ser políticament correcta.