Abandonats a la inèrcia

Deu ser que els lingüistes vivim una distopia apocalíptica en la qual la llengua catalana està en perill, perquè si no, no s’explica el grau de discordança entre el que els entesos en llengua proclamen amb una veu cada cop més plural, i el desinterès que, aparentment, la qüestió desvetlla entre la classe política. D’alguna manera inefable i imprevista, d’un temps cap aquí un dels debats centrals de la política catalana, com és això del català, ha decaigut completament de l’agenda, d’acord amb el llenguatge que es porta ara. Dit d’una altra manera, sembla que l’ús del català no interessi a ningú.

O potser és que els lingüistes estem tots en un univers paral·lel. Aquesta setmana ha sortit a les llibreries el volum coordinat per Carme Junyent El català, la llengua efervescent, en el qual la professora de la Universitat de Barcelona aplega fins a 77 veus, majoritàriament d’experts i acadèmics, que proporcionen una completa radiografia de la situació de la llengua avui, a la vegada que apunten tendències de futur i vies per sortir-nos-en. Doncs bé, al mateix temps, salta d’improvís la pregunta: algú ha sentit en algun moment que en les converses entre ERC i Junts per formar govern es plantegi la millora de la situació del català? Sabem què pensen fer-ne? Sí que sabem què en diu l’acord a què de moment ja han arribat els republicans i els cupaires: res de res. Una cerca ràpida al document permet comprovar que la paraula llengua no hi apareix ni una sola vegada.

Aquesta indolència d’ERC i la CUP per la llengua contrasta amb el famós Pacte del Tinell, que els primers van signar al seu dia amb el PSC i Iniciativa per investir Pasqual Maragall. Aleshores la política lingüística tenia tot un apartat dedicat en el Pacte, i es feia esment d’un Pla d’acció i suport a la llengua que pretenia reforçar el català en el comerç, les noves tecnologies, la justícia o la immigració, a la vegada que es prometien més recursos per al Consorci per a la Normalització Lingüística. Tanta importància es donava aleshores a la política lingüística, que en l’estructura del govern va ser ascendida a la categoria de Secretaria dependent del vicepresident (Carod-Rovira), en lloc de Direcció General dependent de Cultura, com era abans i com de fet és ara.

Algú ha sentit que en les converses entre ERC i Junts per formar govern es plantegi la millora de la situació del català?

No s’entén doncs la falta d’interès actual, ja constatat en campanya electoral —no hi va haver cap proposta sobre la qüestió, ni a favor ni en contra—, més tenint en compte que els discursos diguem-ne alternatius han tingut poc recorregut o directament han embarracat. El PSC, que no ha qüestionat mai la política lingüística en termes generals, va advocar en el seu darrer congrés per una reforma de la immersió lingüística que, a l’hora d’afrontar els comicis, no va ser especialment esbombada. Els comuns, que en els darrers temps han buscat arreplegar vot castellanoparlant —ja es preveia l’ensulsiada de Ciutadans— recuperant una retòrica de lluita de classes en què el català era la llengua de l’opressor, han vist com els joves preferien la CUP i ells es convertien en la quarta força d’esquerres. El PP, malgrat els esforços d’Alejandro Fernández, no ha pogut esmenar els estralls d’haver dut una candidata (Álvarez de Toledo a les generals) que es vantava de no parlar català. I finalment Ciutadans, el partit que des del primer dia va fer bandera del bilingüisme, ha entrat en un procés d’engrunament que ja veurem si és irreversible.

A falta, doncs, d’un discurs contrari a la política lingüística actual —que possiblement acabarà encapçalant Vox—, o que simplement hi expressi discrepàncies o matisos, sobta que des de les files més empàtiques amb la llengua només destaqui la inacció i l’absència d’alguna mena de pla, més encara considerant les veus que, com dèiem, s’aixequen des de l’àmbit acadèmic alertant dels retrocessos. Els partits no tenen assessors en matèria de llengua? No llegeixen el que publiquen els experts? Hem de celebrar que la llengua hagi deixat de ser munició política, i agrair que no ens l’arrosseguin pel fang, però la pitjor política lingüística és aquella que, entre buits, silencis i indiferència, s’acaba abandonant a la inèrcia.