El bon i desitjable ‘trobar leu’

Si ens regíssim encara per les categories de la poesia trobadoresca, la de Miquel Desclot (Barcelona, 1952) seria trobar leu: una retòrica senzilla, que no vol dir simple ni vulgar; un llenguatge que aspira a ser entenedor, unes imatges de poca complexitat. No és pas millor que el trobar ric, més atent a la sonoritat del llenguatge i a la filigrana expressiva, ni que el trobar clus, rebuscat i enigmàtic, ple de conceptes de mal desxifrar. Totes són maneres de fer igualment vàlides; la perfecció formal es pot donar, i s’ha de donar, en qualsevol d’aquestes maneres, i un poeta pot fer-ne servir una o altra segons el seu particular arbitri. Avui dia hi ha molt de trobar clus fals i pretensiós que rere el seu balbuceig amaga la incapacitat de formular un pensament i fa gala d’una inquietant despreocupació per la forma.

'Despertar-me quan no dormo'

Miquel Delclot
Edicions Proa
72 pàgines
16 / @ 6,99 euros

Que el nou llibre de Desclot hagi assolit el premi Carles Riba és una notícia excel·lent, no tant perquè hagi optat per un trobar leu, fins i tot bonhomiós, agradable a l’oïda, com per la seva vindicació tàcita, per la via dels fets, d’una manera d’escriure com més va més difícil de trobar. Sí, es pot compondre poemes, i sí, es pot fer versos, perquè la llengua encara ho permet, i encara resten lectors —no gaires, però en resten— capaços d’entendre’ls; abans que l’horrible argot dels mitjans de comunicació ens acabi de diluir el raciocini. I sí, entre moltes altres coses, es pot fer sonets. Aquí n’hi ha 16, i els altres 35 poemes comparteixen el que en diu “la contenció dels catorze versos” i l’estructura sovint de sil·logisme, amb dos quartets fent de premisses i dos tercets de conclusió.

Una llarga trajectòria, impossible de resumir ara, avala la lliçó de Desclot; entre altres gèneres, ha cultivat la poesia per a infants, un públic no pas fàcil d’acontentar, i, sobretot, ha ofert excel·lents vesions de poesia. N’hi ha prou d’esmentar les dues més recents: el Cançoner de Petrarca (Proa, 2016) i les poesies de Vincenzo Cardarelli (Adesiara, 2020), que bastarien per consagrar-lo com un dels millors traductors actuals.

Despertar-me quan no dormo aplega poemes més aviat de circumstàncies, qui sap si sorgits com a mer esbargiment enmig de treballs de més envergadura; però en conjunt és una alenada d’aire fresc que ens reconcilia no solament amb la poesia; també, més àmpliament, amb la literatura (així en trobem un, de ressons shakespearians, en què Romeu s’interroga sobre el seu amor, o un altre en què Goethe reflexiona sobre la contingència de la vida humana), i encara amb la cultura en general (entre els pretextos, pintors com Cézanne, músics com Haydn i fins i tot Groucho Marx). Descripcions de paisatges alternen amb paràfrasis d’autors com Dante o Du Bellay, i esment a part mereix un de dedicat al descobriment de l’Odissea: “no vaig coneixe’n els dominis / fins que en la veu de Riba els vaig petjar”.

En conjunt és també, sense fer-ne ostentació, un elogi de la continuïtat d’una tradició literària, a la qual Desclot ha servit amb el seu ofici de traductor, però també mitjançant tots aquests sonets. La bona oïda, la claredat en la composició i el bon sentit lingüístic que li impedeix recórrer tant a lèxic arcaic com a innovacions forçades són qualitats que demostra una vegada més. “Benaurades les regles de la mètrica”, va dir W. H. Auden, que entre altres virtuts “ens forcen a pensar dues vegades”. Heus aquí un llibre en què es pot comprovar que la mètrica, en poesia, no solament és possible sinó desitjable.