Parlem de violències

Violència, una paraula que no ha deixat de sonar i ressonar en el debat públic amb més força de l'habitual després de els primeres mobilitzacions en resposta a l'empresonament de Pablo Hasél. Però amb una novetat, crec que, per primera vegada en molt de temps, alguns partits de Govern (Generalitat de Catalunya, Govern d'Espanya, Ajuntament de Barcelona...) han assenyalat que són raonables les seves reivindicacions, fins i tot la seva proximitat a les persones manifestants.

Un exercici històric es fa necessari. Pere Aragonès, per exemple, ha demanat no criminalitzar les persones joves que es manifesten. Un antecessor del seu partit a la Generalitat, el conseller Huguet, fa 12 anys, va dir d'altres persones joves semblants que eren uns franquistes... No seria l'única evidència de criminalització que trobaríem en aquells anys. Què ha canviat perquè ara es doni una resposta tan diferent?

A Catalunya 5.737 famílies van perdre la seva llar l'any 2020, majoritàriament per no poder pagar el lloguer

Segurament, l'explicació la trobarem en com la mobilització social ha passat dels marges al centre. El 2008-09 les mobilitzacions socials eren ràpidament etiquetades, estigmatitzades i criminalitzades com d’"antisistemes". Avui, moltes persones de diferents sectors socials poden assistir-hi, compartir les seves reivindicacions... Els cicles de mobilitzacions coneguts com a 15-M i procés independentista han dinamitzat i estès diferents idees, reivindicacions i experiències a persones que anteriorment no les havien compartit: la demanda d'una democràcia real, la desobediència, la crítica a la policia o la justícia, el feminisme, l'ecologisme ... Noves generacions han crescut assumint aquest pensament. La nostra societat ha canviat, està canviant.

Les mobilitzacions d'aquesta dècada també han anat deixant un altre impacte, l'acceptació majoritària entre les persones que es manifesten de la noviolència com a estratègia i tàctica. La no-violència per principis, valors o per la seva utilitat. La no-violència crea, construeix des de l'inici, l'alternativa que es proposa. La no-violència és inclusiva, moltes persones de diferents condicions poden participar-hi. La no-violència genera que persones que no comparteixin les reivindicacions puguin canviar d'opinió i convèncer-se que són legítimes i, fins i tot, justes. Disposem de diferents estudis i experiències que ens mostren que les mobilitzacions no violentes tenen més probabilitats d'aconseguir les seves reivindicacions que les violentes.

Aquestes setmanes hem parlat molt, és necessari, de la violència que s'ha viscut a les mobilitzacions a què estem assistint després de l'empresonament de Pablo Hasél i que s'han convertit en un crit de ràbia i malestar per una acumulació de motius. Cal també que parlem de violències. Un dels objectius de les mobilitzacions d'aquesta dècada ha estat, en moltes ocasions, fer presents les violències que es pateixen contra les necessitats humanes. També ens ho expliquen des de la recerca acadèmica. Necessitem prendre consciència del conjunt de violències que configuren la nostra injusta societat generant danys per vulnerar, ferir, les necessitats humanes. Necessitem parlar de totes les violències per fer-les presents, per no invisibilitzar-les i per buscar que deixin d'existir.

Cada dia és 8 de març i cada dia cal recordar la gran quantitat de violències que pateixen les dones només pel fet de ser dones. A la Macroenquesta de Violència contra la Dona 2019 del Ministeri d'Igualtat es constatava que més de la meitat de les dones majors de 16 anys han patit algun tipus de violència per ser dones.

Més de la meitat de les dones majors de 16 anys han sofert algun tipus de violència, segons un estudi

A Catalunya es calcula que 5.737 famílies van perdre la seva llar l'any 2020, majoritàriament per no poder pagar el lloguer. Per efecte d'algunes mesures que han limitat els desnonaments durant la pandèmia, aquesta xifra seria la meitat de la del 2019. Catalunya lidera aquesta violència contra el dret a l'habitatge, que no està garantit.

En una ciutat com Barcelona s'ha estimat que la mortalitat atribuïble a l'exposició crònica al soroll ambiental a la ciutat és d'aproximadament 130 morts anuals. El soroll és decisiu en diferents malalties i trastorns. Es recull a l'informe Soroll ambiental i salut a la ciutat de Barcelona de l'Agència de Salut Pública de Barcelona. Un altre informe de la mateixa agència documenta que unes 1000 persones moren a l'any per la contaminació de l'aire. I ho sabem de Barcelona perquè algú vol fer-ho públic i canviar-ho. També s’ha identificat la violència de no poder anar al dentista per ser pobre i s'ha creat un dentista municipal, o un cangur municipal... Hi ha molt a fer.

Necessitem parlar de totes les violències (no oblidem la precarietat, la pobresa, el racisme institucional...) i de com les poden resoldre, perquè és a les nostres mans deixar de causar-les i fer que desapareguin.