Recordant el mestre

Quan cursava la segona meitat dels meus estudis d’Arquitectura vaig viure una evolució de la manera de rebre l’ensenyança que va condicionar el meu futur. Durant els primers cursos d’estructures havia tingut professors molt correctes, però també molt convencionals i excessivament acadèmics, que no feien les classes gaire atractives. Ho carregaven tot amb moltes fórmules i metodologies, però d’una manera bastant avorrida i amb poc component aplicable conceptualment a l’arquitectura.

Más información

Joan Margarit, de prop

El secret no és la llengua

Deuria ser el 1968 quan es van convocar unes places per la càtedra d’Estructures a l’Escola d’Arquitectura, a les quals es van presentar els de sempre i dos joves arquitectes, Joan Margarit (30 anys) i Carles Buxadé (27), que van resultar els guanyadors. Allà va canviar tot. La nova manera de planificar els cursos va suposar un canvi radical en els plantejaments i en la manera d’ensenyar i aprendre. Els que ho vam viure ho podem confirmar. Els primers apunts que van treure eren uns llibrets amb tapes vermelles, molt humils però carregats de contingut. En recordo particularment un, Disseny estructural, on es començava a reflexionar sobre com utilitzar les estructures per potenciar una bona arquitectura, posant, de manera intel·ligent, aquelles al servei d’aquesta.

Vaig assistir a alguna d’aquelles classes memorables en la qual tots dos pujaven a la tarima per explicar un determinat comportament resistent. Margarit ho interpretava amb un criteri determinat i Buxadé, d’una manera ben diferent. Pretenien que l’alumne s’impliqués en el dubte i que, així, el que volien ensenyar li acabés entrant, fins al punt que ens adonàvem que el que deien no era tan contradictori com semblava. Tota una lliçó d’un tipus de docència intel·ligent.

La seva entrada en escena diria que va ser, per damunt de tot, “engrescadora”. La seva manera d’enfocar el plantejament de les estructures respecte a l’arquitectura ens va captivar. El Joan i el Carles van continuar treballant junts durant molt de temps. El 2004, quan el Joan ja es dedicava amb més intensitat a la poesia, el seu estudi es va reconvertir en 2BMFG. Entre les obres més emblemàtiques de Margarit i Buxadé destaca la seva participació en la rehabilitació de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, treballant amb els arquitectes Correa i Milà i Gregotti. També va ser remarcable la recuperació del Vapor Aymerich, Amat i Jover, reconvertit en Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa, així com la rehabilitació de l’estàtua de Colon al port de Barcelona, la rehabilitació del Pavelló del Rellotge a l’Escola Industrial i la recuperació de la torre de l’agulla de l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona.

Menys sabut és que van projectar l’Estadi Carlos Tartiere a Oviedo, el Parc Científic de Barcelona al recinte de la Universitat de Barcelona i la gran cúpula del Mercat del Bestiar d’Àlaba, reconvertida en Pavelló Poliesportiu del Club de Bàsquet TAU-Bascònia. Com a actuacions innovadores destacaria l’edifici del Palau Nou de la Rambla, on, col·laborant amb l’equip d’arquitectura MBM, van excavar onze plantes de pàrquing robotitzat, i també la residència d’estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, totalment prefabricada.

El Joan es va implicar molt especialment en la recuperació de l’estabilitat de tres blocs de 60 metres d’alçada al barri de Sant Pau, afectats per greus despreniments. La seva intervenció més reconeguda, però, va ser la continuació de les obres de la Sagrada Família, on treballen des de ja fa més de 40 anys.

Quan Margarit va ser proposat com a soci d’honor de l’Associació de Consultors Estructurals, vaig presentar-lo i, quan li vaig donar la paraula, va fer algunes reflexions sobre la seva activitat compartida entre l’arquitectura i la poesia, i va acabar la xerrada amb un poema dedicat a un dels seus mestres, l’arquitecte Bonaventura Bassegoda Musté, que deia:

“Et recordo alt i gros / procaç, sentimental; llavors vostè / era una autoritat en Fonaments Profunds / Sempre va començar la nostra classe / dient: Senyors, bon dia, Avui / fa tants anys, tants mesos, i tants dies / que va morir la meva filla / i solia eixugar-se alguna llàgrima / Teníem uns vint anys / però aquell homenàs que vostè era / plorant en plena classe / mai no ens va fer somriure / Quant fa que ja vostè no compta el temps / He pensat en vostè i en tots nosaltres / ara que soc una ombra amarga seva / perquè la meva filla / fa dos mesos, tres dies i sis hores / que té en la mort el fonament profund”.

No cal dir que a tots se'ns va fer un nus a la gola. Era impressionant sentir com en un petit poema el Joan hi havia conjugat la vida personal i la poesia, així com la seva formació professional, i, és clar, el reconeixement sincer a un professional del seu sector que l’havia influït molts anys abans.

Robert Brufau i Niubó és doctor arquitecte i president de l’Institut d’Estudis Estructurals.