Un any fumigant contra el coronavirus i altres casos de “teatre pandèmic”
Les proves del contagi per superfícies o la utilitat de les nebulitzacions estan qüestionats, però encara es gasten recursos en aquestes mesures que ofereixen una falsa sensació de seguretat
L'Administració dels Estats Units va decidir fumigar les instal·lacions de la Casa Blanca després que marxés Donald Trump. Així, hores abans que Joe Biden ocupés la residència presidencial, un equip d'operaris es va dedicar a nebulitzar desinfectant les estances. La setmana passada, els britànics veien com el seu primer ministre, Boris Johnson, s'esmerçava a netejar el seient d'una cadira. Un any després que un nou coronavirus sotmetés el món, es prenen massa mesures de cara a la galeria. És el “teatre pandèmic”, com el va definir l'abril del 2020 la investigadora Zeynep Tufekci en un article en el qual criticava accions inútils i fins i tot contraproduents, com ara tancar els parcs.
En aquelles primeres setmanes, les proves científiques començaven a recopilar-se. Algunes eren contradictòries. Escandalitzaven fotografies de famílies en jardins i passejos, els llocs més segurs. Circulaven pels mòbils gràfics que detallaven quant de temps podia aguantar el coronavirus en determinades superfícies. Es recomanava netejar les sabates, la compra i fins i tot la roba quan venies del carrer. Però ja fa mesos que sabem que no cal tant d'esforç. “Jo vaig deixar de veure proves convincents fa molt i vaig deixar de fer-ho”, explica la viròloga Margarita del Val sobre l'obstinació a fregar-ho tot. Les possibilitats de contagi per superfícies —per fòmits, en llenguatge mèdic— són escasses. El Centre Europeu de Control de Malalties (ECDC) ho aclareix així: “Es considera possible, encara que, fins ara, no s'ha documentat la transmissió a través de fòmits”. Els CDC, el seu equivalent nord-americà, asseguren que “no es creu que la propagació a través del contacte amb superfícies contaminades sigui una forma comuna de propagació de la covid-19″.
“Després d'un any de pandèmia, les proves ara són clares. El coronavirus SARS-CoV-2 es transmet predominantment a través de l'aire”
Després de més de 100 milions de contagis, no s'ha pogut provar que algú s'hagi infectat després de tocar una superfície contaminada. “Després d'un any de pandèmia, ara les proves són clares. El coronavirus SARS-CoV-2 es transmet predominantment a través de l'aire, per persones que parlen i exhalen gotes grans i petites partícules anomenades aerosols”, resolia en un editorial la revista Nature. I lamentava que algunes autoritats insisteixin en la desinfecció permanent de superfícies: “El resultat és un missatge públic confús quan es necessita una guia clara sobre com prioritzar els esforços per prevenir la propagació del virus”. Això no vol dir que deixem de rentar-nos les mans i fer servir gel a les botigues, perquè el contacte directe és una via possible de contagi. No cal concentrar esforços a desinfectar cartrons de llet o parets d'edificis que ningú tocarà.
Del Val, directora de la plataforma del CSIC per la covid, es fixa en el vessant psicològic del problema: “A molta gent li caben com a màxim un parell de mesures en la seva vida diària i una és la mascareta, l'altra és netejar-ho tot o la distància i no ens cap ventilar a més”. Elvis García, expert en salut pública de la Universitat de Harvard, considera que el problema amb el “teatre de la higiene” és que “és fàcil d'entendre, intuïtiu i fàcil d'atacar”. I afegeix: “Això de les partícules i les mascaretes és més difícil d'entendre”. Malgrat tot, segons l'enquesta Cosmo-Spain, de l'Institut de Salut Carlos III, el coneixement de les formes de contagi —i la necessitat de ventilar— és alt a Espanya.
Excellent, someone has done the inevitable Attenborough voice over. Perfect👌😂
— Brendan May (@bmay) February 20, 2021
Well done, whoever it was. pic.twitter.com/SpF7241o93
Ja en les seves recomanacions de març del 2020, l'ECDC només aconsellava netejar els punts que es toquen més, com els poms, interruptors, passamans i botons d'ascensor, mentre pels carrers l'exèrcit ja fumigava bancs i voreres a l'aire lliure. La científica Teresa Moreno, de l'IDAEA-CSIC, va analitzar la presència del coronavirus a les barres i botons del metro i els autobusos de Barcelona en els mesos de maig i juny. “En aquell moment la gent pensava que el contagi es donava més per superfícies”, recorda, però també van agafar mostres d'aire perquè és la seva especialitat. Van trobar traces del virus en tots dos elements, però es tractava de fragments que no tenien capacitat d'infectar. “A l'aire hi vam trobar nivells baixos, i era de quan la gent no portava mascareta, per la qual cosa no sembla un focus d'infecció; jo faig servir el transport públic i no sento que vagi en un lloc perillós”, assenyala Moreno.
El més interessant és que hi havia vehicles que Transports Metropolitans de Barcelona netejava amb lleixiu i d'altres fumigant amb ozó. Els que es desinfectaven amb un drap i lleixiu van quedar sense rastres del virus després de la neteja, però no els autobusos vaporitzats. “Vam veure que amb els canons d'ozó era molt difícil que es repartís per tot el vehicle. En concentracions baixes, l'ozó no fa res, seguíem trobant traces. I en altíssimes no és viable perquè és molt tòxic”, indica la científica. “Estic preocupada pels ginys que s'estan oferint ara, perquè són molt tòxics, reaccionen amb els materials i perjudiquen la salut”, adverteix. Del Val apunta: “No està gens clar que funcionin, i cal ventilar en qualsevol cas en acabar, per la toxicitat per a les mucoses: doncs ventila bé i ja està”.
Les autoritats sanitàries són clares en aquest aspecte. L'ECDC assenyala que “la polvorització (també anomenada fumigació) de desinfectants a l'aire lliure o en grans superfícies interiors (sales, aules o edificis), o l'ús de radiació de llum ultraviolada, no es recomana per a la població a causa de la falta d'efectivitat, possibles danys al medi ambient i la possible exposició dels éssers humans a productes químics irritants”. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) també s'oposa clarament a l'ús d'esprais, per inútil i perillós, en entorns i també en persones, en aquests túnels de rentat que nebulitzen productes en accedir a alguns entorns.
A la seva pàgina per desmentir mites de la pandèmia, l'OMS també aclareix que les possibilitats de contagiar amb les sabates és “molt baixa” i que els escàners de temperatura no serveixen per detectar malalts de covid, perquè molts no presenten aquest símptoma i així i tot són contagiosos. “La pistola per mesurar la temperatura no té gaire sentit. En l'ebola sí, perquè només contagies si tens febre, però en aquest cas el cost d'oportunitat és només de cara a la galeria”, assenyala García. I reclama: “El que necessites no són termòmetres per als viatgers, sinó una quarantena de 10 dies”. A més, l'ECDC desaconsella l'ús de guants perquè “no confereixen un benefici addicional i poden provocar una higiene de mans inadequada i més contaminació de les superfícies”.
“Vam veure que amb els canons d'ozó era molt difícil que es repartís per tot el vehicle. En concentracions baixes, l'ozó no fa res, seguíem trobant traces. I en altíssimes no és viable perquè és molt tòxic”
De nou, són decisions teatrals que poden donar una falsa sensació de seguretat, per a qui entri a un edifici amb catifes per netejar soles, arcs polvoritzadors i assistents amb termòmetres. L'epidemiòleg Miguel Hernán, de Harvard, critica altres “teatres pandèmics” que es continuen representant, com “el teatre d'imposar distància de seguretat, que no es controla, en bars mal ventilats, com si no existís contagi per aerosols quan es parla en veu alta perquè la música impedeix sentir-se”. O el “teatre de recomanar teletreball en comptes de regular-lo per llei per a totes les feines en què és possible”.
García apunta a altres qüestions que també li semblen representacions sense substància: “Hi ha mesures importants que no s'han volgut prendre i s'han inventat coses a canvi, com els hospitals de pandèmies, els tancaments perimetrals quan la incidència està igual de disparada a tots els barris, les discussions pel toc de queda de locals que haurien de tancar-se, vestir operaris d'astronautes per a qualsevol cosa”. “Són coses intuïtives, encara que no tinguin sentit”, assegura. I apunta un últim aspecte que visualment i psicològicament té una gran influència: les onades de contagis. “És una construcció que provoca que la gent estigui predisposada al fet que vingui el virus. Als governs els va bé perquè assumim que és una cosa inevitable que passa sense més. Quan afrontem una epidèmia cal esforçar-se a fons a posar-hi fi, no utilitzar aquest llenguatge teatral de les onades”, critica.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.