Contra la civilització (l’actual)

L’editorial Lo Diable Gros té la seu a Tarragona i una anècdota fundacional similar a la del mític Fondo de Cultura Económica (que havia de dir-se Fondo de Cultura Ecuménica, però el dimoni de la impremta va fer de les seves). El segell tarragoní volia homenatjar el periodista llibertari Josep Llunas i Pujals (1852-1905) que, com a fundador del diari revoltat La Tramuntana, evitava les represàlies policials escudant-se rere el pseudònim de Lo Dimoni Gros. Fa uns deu anys, en algun punt del tràfec burocràtic per inscriure l’editorial naixent, el dimoni va tornar-se diable. Lo Diable Gros. Fi de l’anècdota.

El catàleg de Lo Diable Gros està reservat a la literatura disconforme: llibres que creuen en la peremptorietat d’un alliberament col·lectiu. És aquí on s’han publicat els tres volums del Llibre negre amb què Jordi Martí Font (feinada que cal aplaudir) ha recercat la memòria de l’anarquisme d’expressió catalana. Se n’ha parlat poc o gens d’aquesta antologia monumental, potser perquè el secretisme del disseny que l’empaqueta no transmet fins a quin punt és una obra cabdal i necessària a l’hora de resseguir les negres tempestes de l’anarquisme amb clau nacional. Diguin-li anarquisme identitari o folklòric, si es prefereix; l’important és que recull més de mil pàgines sobre un tipus molt particular de pensament llibertari, manifestat i viscut des dels Països Catalans, que incomoda tant el nacionalisme tradicional com l’esquerra que es creu apàtrida i potser no ho és tant.

Un dels darrers encerts de Lo Diable Gros ha estat sumar en un sol volum dos textos cabdals de la bibliografia de John Zerzan (Salem, EUA, 1943), politòleg i historiador vinculat als corrents ecoanarquistes i anticivilització (corrents en plural: no és pas una rebel·lió monolítica). Els dos llibres són El crepuscle de les màquines (2008) i el recent El poble en la història de la civilització (2018). Malgrat els deu anys que els separen, comparteixen una mateixa actitud de rebuig contra la civilització, contra el règim de relacions que imposa, la misèria econòmica i l’erosió ambiental que avui patim.

És cert que altres autors, especialment en el camp de l’ecologia i la política verda, són crítics amb els efectes de la industrialització capitalista i la formació de la cultura de masses (la manera amb què esparraca el teixit social i l’emergència climàtica cap a la qual ens ha empès), però Zerzan situa l’origen del problema molt abans de la revolució industrial, amb el pas del nomadisme al sedentarisme agrícola i urbà. Vist on es va tòrcer tot, Zerzan pot explorar, enyorar, les solucions del passat remot. Més o menys com va fer David Graeber, per deformació professional, a Fragmentos de una antropología anarquista (Virus, 2019), Zerzan va a buscar en el testimoni de les cultures primitives la inspiració per a una vida alternativa. Aportant una carretada de dades etnogràfiques sobre els grups de caçadors-recol·lectors, contraposa els beneficis del seu ordre social a les tares del nostre present hipertecnificat i malalt (així el diagnostica Zerzan).

És una pena, però, que l’autor no detalli els camins de decreixement, transició o salt enrere necessaris per recuperar aquest ideal prehistòric; proposant-ho, acabaria d’arrodonir una col·lecció d’assajos que sotraga els fonaments d’una civilització en crisi com la nostra, i encoratja la idea que les esperances del futur estan en el passat.