Comunitat i societat

Ferdinand Tönnies (1855-1936), sociòleg alemany, va ser el forjador d’aquests dos termes, “comunitat” i “societat”, i de la dialèctica que s’estableix entre ells, en un llibre anomenat així mateix en alemany: Gemeinschaft und Gesellschaft (1887), millorat i ampliat el 1912. Les tesis d’aquest llibre, que Max Weber va emprar i glosar en el seu llibre Economia i societat (edició pòstuma, 1922), van capgirar la sociologia, i van explicar un fenomen que no ha fet sinó engrandir-se des de començaments del segle XX. Fenòmens com el trumpisme, als Estats Units, i d’altres esdevinguts recentment a Europa, ens permeten avui resumir les idees principals del llibre de Tönnies.

Segons l’autor, la “comunitat” (Gemeinschaft) és una associació que es forja d’acord amb determinats costums o ideals, en bona part simbòlics i emotius, i que no es regula per lleis exteriors als membres de la comunitat mateixa atès que institueix com a legal (baldament sigui amb l’eufemisme legítim) tot allò que confirma els propòsits per als quals s’ha constituït. La comunitat aconsegueix que els interessos dels individus coincideixen amb els de la totalitat del comú, i és aliena a lleis i regles del joc civil que van més enllà dels ideals i dels interessos que ells professen en un tàcit relligament o religió.

Tönnies va considerar la família com l’expressió més clara de la “comunitat”: el dret natural que presideix la seva formació pot ser considerat estrany a les lleis d’un Estat; i per això el sentit de corporació apinyada, estable i sòlida fa que la família, o el parentesc, puguin convertir-se en la cèl·lula més petita d’una “germania” de més volada, que pot abraçar milions de persones: va succeir en la fundació de noves religions (Luter s’adreçava a “la gran família dels alemanys”), i ha succeït en el cas dels renovats anhels nacionalistes a Europa, al segle XX i continuació, amb un component inevitable de fe, esperança i exaltació. Hi predominen, per tant, l’amor, la solidaritat i la defensa aferrissada d’una essència, oposada a l’existència de qualsevol marc legal superior. Per això les sancions que un Estat de dret imposa als membres d’una comunitat adelitada per una idea de “corporació tancada” sempre seran considerades com a “repressió”, quan només són l’evidència de l’aplicació del marc legal general, superior a tota “comunitat” particular.

Per contra, la “societat” (Gesellschaft) equival a la suma articulada d’associacions, partits (sempre diversos) o cultes religiosos i, per damunt de tot, d’individus vinculats responsablement a normes universals, sempre votades per la ciutadania en un Estat democràtic i de dret. Tönnies posava com a exemple d’una “societat”, a una escala molt petita, qualsevol empresa, en la qual amos, directius i treballadors poden tenir molt poc en comú pel que fa a les idees polítiques, però configuren una unitat adreçada a la prosperitat dels uns i els altres.

Com que les societats estan més basades en el dret que emana de les constitucions i de les lleis que en una fraternitat emocional, aquestes coneixen conflictes de classe (així les lluites entre amos i treballadors), racials (altra vegada molt potents a les societats contemporànies) o de caire religiós. Però les societats, a diferència de les comunitats, no resolen aquests conflictes per la via d’un acord o d’una voluntat afectiva, sinó dins el marc de les lleis del conjunt de la societat, modificant-les si cal. Quan una comunitat suposa que les seves decisions estan al marge de les lleis de la societat com un tot (generalment sota la forma d’un Estat), llavors la comunitat entra en un carreró sense sortida, o amb una sortida imposada per la llei general, que sempre incomoda els defensors de tot ideal o estructura “comunitaris”.

El nacionalisme és un moviment polític que suposa certs avantatges en la mesura que agermana (dir “sense conflictes” seria una il·lusió) els membres d’una comunitat engrescada per una idea o emocions ben relligades, difícils d’eliminar un cop s’han forjat. Però quan una pulsió nacionalista (com a magnificació de l’esperit “familiar” o “comunitari”) arrela en els individus només com a ideal, i quan s’alimenta solament de l’emoció o de la sensibilitat, llavors topa amb les lleis que s’ha donat una societat més àmplia sota la forma de l’Estat i de les Constitucions, estructures gens emocionals o merament administratives. Llavors la lleialtat envers un ideal comunitari xoca, per força, amb les estructures de la societat, les quals no demanen ni lleialtat ni emoció, ni apoteosis ni símbols, sinó “contracte civil”. Quan un segment de la població, per ampli que sigui, actua amb els mecanismes clausurats de tota “comunitat” i no en el dret relatiu a una societat de més gran complexitat, inevitablement oberta, llavors aquella comunitat té feines i treballs a redefinir-se com a societat amb interessos diversos. Així cau en el que podríem dir poliarquia: “tants caps, tants barrets”; o, també en llengua catalana, “pocs i malavinguts”.