Macià: Les ‘casetes’ i el ‘llibret’

La tardor de 1931 Catalunya encara vivia amb joia l’eco del 14 d’abril, i Francesc Macià, “el creador de la nova Catalunya”, “l’apòstol”, recollia els fruits de la consecució de l’autogovern. Així ho palesa un àlbum-homenatge al president de la Generalitat amb dues-centes dedicatòries de personalitats, ajuntaments i entitats i els seus segells corresponents, a què ha tingut accés Quadern. La donació de la seva besneta, Teresa Pi-Sunyer i Peyrí, al centre d’interpretació Espai Macià de les Borges Blanques testimonia com el seu magnetisme transcendia les costures d’Esquerra Republicana de Catalunya, el suport interclassista que rebia, i que molts encara no tenien clar l’abast de la seva proclama feta mig any abans.

L’aventura per aconseguir les dedicatòries es va gestar al bar-restaurant de Juan Ballart, al número 2 del carrer Tarragona, a tocar de la plaça de toros Las Arenas de Barcelona. Dos cambrers, Jaume Castaño i Manel Gracia, disposats que “l’obra de l’home-símbol dels catalans” pervisqués, van proposar-se de caminar fins a París per recollir adhesions a Macià per demostrar-li “tot lo que nostros cors senten i son capasos de fer per vos”. Ambdós globe-trotters, com els va qualificar literalment la premsa a l’època, estaven afiliats al Foment Republicà del districte VII de Sants, centre adherit a ERC i on els dies 18 i 19 de març de 1931 s’havia fundat el partit.

“L’essència del poble”

L’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, va ser el primer a signar l’àlbum, “Macià és avui el pensament, l’acció de Catalunya”, però, absent, va ser el regidor Joan Casanovas qui va donar la sortida, el migdia del dimarts 15 de setembre de 1931, al periple de Castaño i Gracia. Els cambrers van fer un recorregut en ziga-zaga per cobrir el màxim de pobles de la serralada litoral i la costa i no van arribar a Portbou fins el 19 d’octubre, un mes després.

L’anàlisi de les dedicatòries, de tres menes, il·lustra el moment polític i la imatge que es tenia de Macià, d’aquí l’interès de la donació. Per a uns, l’Avi transcendia l’àmbit local i la seva figura comprenia valors universals. Per al Sindicato del Ramo de Alimentación y de Camareros de Mataró era “un dels homes nobles que’l Univers pot donà” i per al Sindicato Agrícola La Redención d’Argentona era “l’home digne y honrat que predique la moral per medi del exemple”. Al Centre Republicà Català Federal de Camallera el veien un “apòstol” i a Albons deien que “si cada nació poseís un home com Macià, la pau universal seria un fet”

Per a altres, el president era la representació del poble català. Per als ajuntaments de Cardedeu, Sils i Massanes era “símbol racial” de Catalunya. Expressió que lligava amb la més repetida d’“home-símbol” usada pel Centre Republicà Federal d’Arbúcies, per l’alcalde d’ERC Josep Fàbrega, de Palamós, o a Sant Genís de Vilassar. I encara per a un tercer grup l’exmilitar era l’iniciador d’un període nou que trencava amb el passat. La batllia d’Arenys de Munt i de Vilanova de Muga el dibuixaven com a “creador de la nova Catalunya”, i la de Santa Coloma de Farners, com el “reconqueridor de totes les llibertats”.

Quina república?

D’acord amb les dedicatòries, però, sobre el president planava un dubte gens banal. A nombrosos alcaldes i ajuntaments els costava saber quin era el marc polític en què es trobaven i ni tan sols sabien què s’havia proclamat el 14 d’abril. En homenatjar-lo semblaven projectar més allò esperat que l’ocorregut i confonien termes. Fruit, en part, del mateix batibull del dia en què Lluís Companys havia proclamat la República a seques i Macià la República catalana en el marc d’una federació o confederació de pobles ibèrics. Fins que el 17 d’abril de 1931 es va establir la Generalitat de Catalunya, un poder autònom en el marc d’una República espanyola, que no era federal.

Així, Blanes dedicava la signatura als qui havien contribuït “a la implantació de la República federal espanyola”, alhora que, segons el Centre Republicà Federal Català de Sant Feliu de Guíxols, Macià havia proclamat “la unitat de Catalunya”. Mentre a Rupià deien que era “la República Federal Catalana”, el Centre Republicà Democràtic Federal de Jafre, al Baix Empordà, glossava: “Catalunya qui ta vist y et veurà! L’Estatut d’autonomia ta donarà en Macià”. En canvi, si a Borrassà el president era el “símbol de la Catalunya lliure”, a Figueres signaven “per Catalunya i Espanya”, i el Centre Republicà Federal de Llancà s’oferia “per la consecució de la vertadera República Federal que faria lliures els Estats tots d’Iberia”.

Un home sacrificat

Castaño i Gracia van recollir també la signatura d’un bon aplec de personalitats. A Girona ho va fer l’alcalde i diputat a Corts, Miquel Santaló. I, ensems, Josep Irla, comissari delegat del govern provisional de la Generalitat i futur president a l’exili, per qui Macià mereixia l’homenatge per les “tantes persecucions [QUE]que sofrí estoicament de la Dictadura representativa de la Monarquia borbònica, per haver lluitat per la llibertat de la nostra terra dins la comunitat dels pobles ibèrics”.

Guanyar sense fer campanya

A finals de novembre de 1915, Macià, desil·lusionat amb el politiqueig de les Corts i pel que considerava una mala gestió de l’Armada, va renunciar a l’acta de diputat pel districte de les Borges Blanques, que renovava des de 1907. Com que l’exmilitar defensava com a diputat els interessos locals —comunicacions, hídrics, olivers— i els electors se sentien ben representats, els amics van presentar-lo de nou a les llistes per les eleccions del 8 d’abril de 1916.

Macià va obtenir un triomf esclatant, però, refractari a renovar l'acta de diputat, va iniciar-se aleshores una llista d'adhesions per pregar-li que acceptés. El 21 de maig, centenars de seguidors van omplir un tren a Madrid per fer-ho en nom seu, com va resseguir l'estudiós borgenc Manel Giné a Francesc Macià i les Borges Blanques (2004). Un segle després, Quadern ha accedit a la llista original —60 pàgines amb més d'un miler de firmes—, que va elaborar Pau Segura Rovirosa, secretari del Centre Demòcrata i Republicà de les Borges, besavi de l'actual director de l'Espai Macià, Josep Segura. Aquest el va trobar a les golfes familiars i l'ha llegat en dipòsit al centre d'interpretació, juntament amb premsa de l'època que rememora l'episodi i mostra els fonaments rudimentaris de les massives campanyes publicitàries que avui es fan a les xarxes, així com el poder d'atracció ja aleshores de l'exmilitar.

L’assumpció que l’Avi havia fet un sacrifici personal la compartia també el president de l’Ateneu Republicà Federal Català de Banyoles, Jaume Abasó, per qui aquest “sacrificà honors llibertat i fortuna per el seu amor a l’ideal de Catalunya”. També l’alcalde de Palau de Santa Eulàlia, Juan Casa, concebia que Macià “per trencar les cadenes que ens tenien subjugats fou el primer per suportar totes les esclavituds”.

Van contribuir a l’àlbum també el regidor figuerenc d’ERC i futur diputat a Corts, Josep Puig Pujades, i Darius Rahola, director del diari del republicanisme gironí El Autonomista. Alguns signants coneixien el president de l’etapa a l’exili. L’alcalde d’Armentera, Josep Armengol, l’havia saludat a “l’hospitalària Bèlgica”, on Macià va passar un cru exili (veure Quadern del 23 de novembre de 2017). Josep Ferreró, alcalde accidental de Castelló d’Empúries, l’havia acompanyat en el seu Estat Català el 1926 i s’hi dirigia com el “company d’exili i cap de l’expedició de Prats de Molló que tantes amargures ha sofert per Catalunya”.

Trinxeres a Canet Platja

A l’altra banda de la frontera, els cambrers van trobar també visions particulars del president. Els membres del Casal Català de Perpinyà van explicar a l’àlbum que Macià, durant la dictadura primoriverista, els havia ensenyat a fer trinxeres a Canet Platja, un fet fins ara desconegut. Només constava que pels fets de Prats de Molló se n’havien practicat als Pirineus.

A Cervera de la Marenda, veien l’excoronel com “el renovador de l’esperit republicà a Catalunya i promotor del moviment republicà a tota Espanya”. L’ajuntament de Perpinyà signava, lacònic, “com un homenatge a la colònia catalana”, i el consistori narbonès declarava “gran simpatia per la seva acció política”. En canvi, mentre els catalans de Tolosa es posaven al seu costat per “afermar les llibertats de la nostra Catalunya i dels demés pobles d’Iberia. Catalunya gran, dintre d’una Espanya gran”, l’ajuntament entenia que Macià havia proclamat “la República Federal Catalana”.

Tambe a Tolosa va signar el doctor Camile Soula, personatge occità cabdal en la peripècia del primer estiu d’exili, el 1924, de l’Avi a la Costa Blava (Quadern, 26 de juny de 2020). El record del seu pas es feia notar quan els diaris Télégramme, La Depeche i Le petit toulousain s’adherien a l’àlbum. També ho van fer en tot el recorregut per França —a Port-Vendres, Perpinyà, Narbona, Carcassona, Tolosa i París— els cònsols i vicecònsols d’Espanya, mostra que l’excursió no era en cap cas un acte propagandístic contra la República espanyola.

Valéry, Auriol, Noailles

Després d’enfilar Montalban i Limoges, el 14 de novembre de 1931 els cambrers van arribar a París, dos mesos després d’haver marxat. Segons la publicació La Humanitat havien recorregut 1.800 quilòmetres, gairebé el doble de la distància que hi ha des de Barcelona, sense fer marrada. Allí van aconseguir adhesions sonades. El nom de Macià obria portes.

El socialista Vincent Auriol, alcalde de Muret, diputat a l’Assemblea Nacional Francesa i futur primer president de la Quarta República (1947-1954), va mostrar-se convençut que aquest conservaria “independent aquesta terra catalana” perquè la República podia harmonitzar “els genis i interessos de les províncies”. El poeta Paul Valéry, originari de Seta, va escriure “Visca Catalunya on he estat ben acollit i on hi ha alguns amics, visquin els catalans i la cultura catalana! Tot el nostre homenatge al president de la Generalitat”.

Així mateix, del republicà socialista i expresident del consell de ministres Paul Painlevé, “a l’heroic i gloriós Francesc Macià l’Alliberador”. No va faltar tampoc l’extensa dedicatòria de la comtessa d’origen romanès Anna de Noilles, que en començar els anys vint havia conegut i descrit el polític com un Quixot, tal com va explicar Enric Ucelay-Da Cal a Francesc Macià, una vida en imatges (1984). La poetessa i mecenes de les arts rememorava l’home “noble i honorable”.

També va signar Joan Massip en representació dels voluntaris catalans que havien combatut en la Legió Estrangera francesa durant la Primera Guerra Mundial. L’advocat de Macià en el judici pels fets de Prats de Molló, a finals de gener de 1927, Henry Torrès, expressava per ell “una afecció i una admiració vives que es confonen amb la meva amistat pel gran poble català”.

Els cambrers van aconseguir ensems la dedicatòria d’Alejandro Lerroux, ministre d’Estat, als homes que havien “contribuido por la proclamación de la República a que se integren en una unidad espiritual y fraternal, como lo estarán [SIC]en una unidad superior política todas las regiones de España y la primera Cataluña, con su Macià a la cabeza”.

Després de passar deu dies a París i haver visitat unes 140 poblacions, Castaño i Gracia van tornar al Born el 25 de novembre. Després d’incloure les signatures del propietari del restaurant on treballaven, dels companys de feina i dels nombrosos socis del Foment Republicà de Sants, el 7 de gener de 1932 van lliurar a Francesc Macià l’àlbum folrat de pell i titulat amb lletres d’or Excursió pedestre, Barcelona-París en un estoig de fusta. Aleshores l’eufòria del 14 d’abril deixava pas a la complexitat.

Immobiliària Macià, SA

J.E.

Macià va dormir moltes nits a la finca de Vallmanya, al Segrià, però mentre aquesta peça museística és a recer, la casa de camp del president s'esfondra. Personalitats locals s'apleguen a la plataforma Salvem Casa Vallmanya des de finals d'any per evitar-ho. Marc Macià, professor de la Universitat de Lleida, explica a Quadern que demanen "una intervenció d'urgència per reparar la teulada, molt malmesa, la compra pública o a través d'una associació privada que li doni un ús públic, i la posterior museïtzació".

La societat limitada d'Almacelles propietària de la casa demanaria entre 100.000 i 120.000 euros. L'alcalde d'Alcarràs, Jordi Janés, de Junts per Alcarràs, diu a aquest suplement que l'Ajuntament no pot assumir la compra "perquè després calen uns 400.000 euros per a una intervenció d'urgència i el cost total de restaurar-la puja a un milió i mig d'euros". La campanya Salvem Casa Vallmanya l'ha dut a cercar la col·laboració del Departament de Cultura i de la Diputació de Lleida, però no s'hi han compromès. Segons ha pogut saber Quadern, un empresari lleidatà n'ha valorat la compra i restauració i una posterior cessió al mateix Ajuntament, i també ho ha fet un empresari de l'entorn de l'expresident de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, en les llistes de Junts a les eleccions al Parlament del proper 14 de febrer.

L'arquitecte Agapit Lamarca, sogre de Macià, va llegar a la seva mort el 1897 la masia d'uns 500 m2 del segle XVII (avui Bé Cultural d'Interès Local) i el seu latifundi de més de 3.000 hectàrees a la seva filla petita, Eugènia. Home de caràcter excèntric, potser va voler fer una darrera gràcia al seu gendre, que l'any 1888 no li havia escaigut i que tenia poc sentit de l'humor, segons va afirmar la filla d'aquest, Maria, a Francesc Macià en la intimitat (1989). El terreny era erm. "Et deixo la finca dolenta perquè sé que tu no rondinaràs", hauria avançat Agapito a Eugènia.

Macià, però, aleshores tot just ascendit a comandant del cos d’enginyers de l’Exèrcit, va intercedir prop d’Alfons XIII per tal que es concloguessin els treballs del Canal d’Aragó i Catalunya, que el rei inaugurà el 1909. Amb això i els seus coneixements tècnics, va convertir Vallmanya (Vall Magna) en una productiva finca de regadiu i on gaudir de la caça. De fet, les seves aventures a l’exili (1923-1930) les va finançar amb el patrimoni de l’esposa, que ell no tenia.

La dictadura franquista va expropiar la finca. Maria Macià, la filla petita del president, va maldar per recuperar-la al seu retorn de Mèxic als anys cinquanta. ¿Com s'ho va fer malgrat l'expedient del Tribunal de Responsabilitats Civils, que la condemnava a una multa d'un milió de pessetes —que va recuperar— i a disset anys d'exili —que no es van fer efectius? Segons una nota inèdita que ha trobat Quadern als dietaris del secretari i biògraf de Macià, Joan Alavedra, del seu fons de l'Arxiu Nacional de Catalunya, va ser l'aleshores ministre de l'Exèrcit i futur vicepresident de Franco, el general Agustín Muñoz Grandes, "qui gestionà la devolució de la finca" perquè aquest "estigué molt de temps de guarnició a Lleida". El militar rebel hi havia estat essent oficial amb el regiment d'Infanteria Navarra els anys 1918 i 1919.

Iniciativa privada

El detonant de Salvem Casa Vallmanya ha estat, segons Marc Macià, que a mitjan desembre de 2020 l'empresari Jaume Aragall adquirís Vil·la Denise a Prats de Molló. L'actual president de la delegació de la Cambra de Comerç de Barcelona al Vallès Oriental, pròxim a Canadell, l'ha cedit a l'Associació Casa Macià —que presideix el batlle de la població Claudi Ferrer i que inclou, entre altres, l'escriptor Joan-Lluís Lluís, l'exconseller de Cultura Lluís Puig o el delegat del govern de la Generalitat a Perpinyà, Josep Puigbert— per tal que la restauri i gestioni.

Al dormitori del pis superior d’aquesta casa de 240 metres quadrats i envoltada d’un bosquet, el mateix Macià va fer el gest de treure’s la vida amb un tret de revòlver a la templa quan, el 4 de novembre de 1926, la gendarmeria el va detenir. Col·laboradors italians havien delatat l’intent d’entrar a Catalunya amb un contingent de joves del seu Estat Català per promoure una insurrecció que acabés amb la dictadura de Primo de Rivera.

Vil·la Denise va ser el centre d’operacions de la darrera fase dels fets de Prats de Molló. Va estar anys a la venda fins que l’entorn de l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, va mobilitzar-se per adquirir-la. Ara caldrà veure com es museïtza i si aquestes accions serveixen perquè el Memorial Democràtic o el Departament de Cultura articulin una ruta Macià que englobi també l’Espai de les Borges Blanques.