Amb l’excusa de les idees

Dimecres passat, Joan Coscubiela va publicar a elDiario.es un estimulant article (“Eleccions, pandèmia i democràcia”) en el qual abordava les polèmiques declaracions de Pablo Iglesias a televisió considerant Carles Puigdemont un exiliat. El text interpretava aquestes declaracions com una expressió de gran subalternitat ideològica d'Iglesias respecte a l'independentisme. El retret tenia força perquè els plantejaments del polític, més enllà de les abundants inconsistències i contradiccions, mostren el notable deteriorament de la cultura democràtica a Catalunya. Aquí rau la clau de l'assumpte, no en l'equiparació entre l'exili republicà i el presumpte exili de Puigdemont.

Per tant, s’ha d’interpretar des de l'angle de la contaminació ideològica l'afirmació més important, al meu parer, de Pablo Iglesias al programa Salvados, aquella que diu que "Puigdemont és a Brussel·les per les seves idees polítiques”. No ho destaco pel fet que amb aquestes paraules se sumi a l'argument –d'una falsedat equiparable a les mentides de Trump– que a Catalunya són perseguits i condemnats els qui defensen les posicions secessionistes, sinó perquè creuen en el vell tòpic que alguns comportaments, encara que siguin reprovables per si mateixos, són menys greus si responen a motivacions ideològiques que els que responen a altres motivacions, com per exemple les d'índole econòmica.

No sé què produeix més estupor, si el fet que aquestes afirmacions siguin d’un vicepresident del Govern d'Espanya o d’un professor de Ciència Política. Perquè si es pot valorar com un eximent el fet que, posem per cas, una persona violenta es comporti malament perquè no troba cap altra manera de materialitzar els seus ideals, seria interminable la llista d'atrocitats que podrien intentar beneficiar-se de l’eximent. Encara que s'ha d’afegir que aquests plantejaments no són nous. Al cap i a la fi, en aquest país hi ha hagut, durant molt de temps, qui s’ha resistit a parlar de terrorisme utilitzant sistemàticament l’eufemisme de violència política.

Com a argument de reforç, hi ha un altre punt que Iglesias no va detallar però que sembla un convenciment, present en els seus efectes de discurs. És allò que no totes les idees polítiques s’han de jutjar amb la mateixa vara de mesurar. Unes constitueixen un eximent i d’altres, un agreujant. Unes alleugen la càrrega de la responsabilitat mentre que les altres la fan més costosa. Unes permeten tractar el rival electoral com un adversari mentre que les altres autoritzen a convertir-lo en enemic. Òbviament, les primeres són les que li semblen millor al vicepresident i les altres són les d'aquells que no estan d’acord amb ell. Tanmateix, cal recordar que les idees, encara que es considerin nobles (qui no considera les seves així?), no estan ni per legitimar les pitjors atrocitats ni els mínims incompliments de la llei. Això és de primer de democràcia.

Manuel Cruz és filòsof i expresident del Senat.