Veure la llum

“Sempre hi ha llum si som prou valents per veure-la”, la paraula poètica d'Amanda Gorman va il·luminar la presa de possessió del tàndem Biden-Harris i va intensificar l'alleujament que tantes persones sentien al món sencer. S'havia evitat una catàstrofe que el poeta americà John Freeman ha descrit així: “Durant cinc anys i per a més de la meitat del país, Trump ha estat una font d'angoixa i inquietud. No era pels seus cabells ni pel seu mal gust. Ni per la seva vulgaritat. Ni per la manera de massacrar la llengua ni d'enorgullir-se de la seva pròpia avidesa. Era per la seva crueltat triomfant: durant quatre anys el president dels Estats s'ha divertit davant del dolor dels altres”. La llista de John Freeman podria fer-se interminable: nens separats dels seus pares, ciutadans vulnerables expulsats de casa seva, privació de cobertura social per a moltes persones en plena pandèmia, violència policial, criminalització de la gent de pell fosca, reactivació de les execucions de condemnats, negació i menyspreu a les víctimes de la covid i moltes atrocitats més. De manera que més enllà de l'alleujament de la presa de possessió, la societat americana s'enfronta a una exigent tasca per recuperar les veritats incòmodes que Trump va tombar i donar reconeixement a la realitat embolicada en l'immens núvol de ficció que ha portat els seus partidaris fins al distòpic moment de l'assalt al Capitoli.

Potser té raó el filòsof francès Abdennour Bidar quan va dir que l'assalt de Washington “no era més que la imatge de l'absurditat del nostre món”. S'havia arribat fins allà sense cap projecte, perquè fins i tot anomenar-lo feixisme seria atorgar-li un contingut ideològic molt més enllà del que pot imaginar Trump. Senzillament és la banalització del mal com a forma de dominació per part d'un subjecte amoral. I no s'ha de fer broma amb aquestes coses, perquè cada vegada que sento un dirigent polític atacar-ne un altre en nom dels morts de la pandèmia se situa en un territori ètic semblant. Trump ha acabat ofegant-se en el seu propi disbarat. El seu únic objectiu era continuar en el poder amb la mentida com a bandera, però la ciutadania va reaccionar amb el vot i els que l'havien acompanyat no han estat disposats a arribar fins al final. El càlcul cost-benefici ha frenat els que tenen prou mecanismes per preservar els seus interessos amb qui vingui després, Joe Biden, en aquest cas. I els mateixos que li havien facilitat els instruments per a la seva campanya de contaminació massiva de l'opinió li han retirat la paraula.

I, tanmateix, que fets com aquests, que semblaven impossibles, puguin ser veritat ens adverteixen a tots sobre el poder del negacionisme, el racisme, el sexisme i la intolerància en plena triple crisi: sanitària, climàtica i nacionalista. Llegim i pensem la distopia com una visió del futur pròxim, quan en realitat hi ha moments, i la coincidència de Trump i la pandèmia n’és un, en què la vivim, ens adonem que és vermella, que la literatura no parlava del demà, sinó del nostre present. Quan passa això, sovint és el preludi d'un canvi d'època.

La negació que Trump ha fet de la seva derrota i el seu menyspreu per les víctimes de la covid es funden, com ha escrit Judith Butler, “en el rebuig masclista del dol que ell ha contribuït a reforçar” des de l'orgull nacionalista i el supremacisme blanc. És el seu caràcter: de la mateixa manera que abans l'havia aixecat al poder, ara l'ha tret de l'escena. Espero que Ann Applebaum tingui raó quan diu que Trump “passarà la resta de la seva vida als tribunals”. Però deixa una herència enverinada: un sector ampli de l'electorat republicà excitat, frustrat, més ressentit que mai. Un testimoni de fins on pot arribar l'absurd en unes societats desencaixades, que a la ciutadania li costa trobar raons per esperar i espais per compartir. De manera que estem avisats. La singularitat de Trump no significa que uns altres no puguin ficar-se pels camins del mal que ell va traçar. Als Estats Units, Trump va trobar un cultiu adequat, però també unes institucions que, malgrat tot, se li han resistit. No tenim garanties que sigui així a tot arreu. I menys en un món gastat per la pandèmia en què l'autoritarisme guanya reputació a un ritme alarmant. I la sordidesa campa al seu aire en l'escena política. Sabrem veure la llum i aprofitar l'oportunitat com demanava Amanda Gorman?