Debilitat per les urnes

“Govern, Parlament, president, posin les urnes” va clamar Carme Forcadell l’Onze de Setembre (2014). I Artur Mas les va posar el 9 de novembre posterior sense caràcter vinculant. Eren les urnes per a la consulta per la independència de Catalunya. El final d’un eufemístic procés participatiu apuntat pel “Pacte per la Llibertat” subscrit com a acord de la investidura de dos anys abans. El provocat per uns resultats que li van restar dotze escons i cent mil vots a CiU perquè alguns dels seus “influencers” havien suggerit al líder que aquell era el moment d’arrasar. Ell s’ho va creure, va aparèixer als cartells com Moisès manat separar les aigües del mar Roig i l’esperit bíblic el va castigar negant-li l’entrada a la terra promesa i assenyalant-lo com el faedor d’errors posteriors. En el seu propi argot mariner, la brúixola no li va marcar el rumb a Ítaca com pretenia. Potser perquè no va recordar que a l’inici del seu poema musical, Lluís Llach adverteix que per arribar-hi no s’ha de forçar la travessia. “Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguis vell quan fondegis l'illa”. Un contrast marcat amb aquells que van començar a corejar presses. Mals navegants.

Aquelles urnes simbòliques van costar condemna judicial per desobediència a Artur Mas, però també a Joana Ortega, Irene Rigau i Quico Homs. El judici, que es veuria el febrer del fatídic 2017, havia estat precedit per les eleccions de setembre del 2015. Impulsades com a plebiscitàries per falta d’aval legal al referèndum pretès, es va forçar la coalició de Junts pel Sí amb l’Esquerra Republicana d'Oriol Junqueras i el suport incondicional d’Òmnium i l’Assamblea, convertint en diputades Muriel Casals i Carme Forcadell, que seria elegida presidenta del Parlament. Van congregar més de un milió sis-cents mil sufragis però no van assolir prou majoria. Una llarga i dura negociació amb les CUP, esgotant fins i tot el temps de descompte per acabar cedint a favor d’un altre candidat a president perquè per als anticapitalistes Mas havia estat el líder de les retallades i el capdavanter de l’austeritat a la qual els grans poders fàctics havien obligat per superar la greu crisi financera. Es podria haver deixat transcórrer el termini i que el mecanisme legal actués per convocar-se nous comicis però “el que les urnes no ens van donar s’ha corregit a través de les negociacions” segons el mateix Mas. I així va ser com va passar de l’astúcia a la paperera de la història.

Allà es congela la cronologia de l’última vegada que un president de la Generalitat va convocar unes eleccions legals i democràtiques, sense tatxa ni retret perquè es volia emprendre el llarg i tortuós viatge cap a la independència. Va venir Carles Puigdemont, que amb la ressaca de l’1-O dels disgustos, va triar la confrontació en el segon del match point. Ho podria haver evitat. Hores abans semblava convençut que la sortida del mal pas eren les urnes. Les cròniques diuen que ERC el va amenaçar de titllar-lo de traïdor. El pitjor per a un patriota. Es va declarar fugaçment la independència, el govern espanyol va imposar el 155 i Rajoy, com el comandant cubà del son, va acabar amb la diversió i va manar votar.

Quim Torra va agafar el relleu al capdavant d’un executiu marcat per companys tristament absents i ell mateix es va considerar un vicari que va acabar prenent-li el pols al càrrec portat per la seva benintencionada voluntat de servei públic durant la primera part de la pandèmia. Massa tard. Ara fa un any, disgustat amb tanta deslleialtat al seu voltant, va donar per esgotada la legislatura. Sabia que podia ser inhabilitat per desobediència en negar-se a retirar la famosa pancarta del balcó de la Generalitat. No li va servir de res fer-ho tard i malament. La Junta Electoral havia iniciat un procés que l’enviaria a casa uns mesos després sense que abans firmés el decret dissolent la legislatura. Diuen que va obeir a un acord amb Puigdemont a Cotlliure, davant la tomba de Machado, quan “está el sol en el ocaso. Suena el eco de mi paso, ¿eres tú? Ya te esperaba. ¿No eras tú a quien yo buscaba?”

Si realment volien guanyar temps ho van aconseguir. Tant, que va entrar en vigor el procediment legal. I ara que teníem cita per al dia de Sant Valentí, la pandèmia aconsella una altra demora judicialitzada. El bloc independentista, imbuït per l’efecte Illa, contraataca assenyalant al govern espanyol amb un 155 encobert quan curiosament si existís aquell esperit i a partir de l’experiència respondríem davant de les urnes abans del que desitjarien els qui tant les reclamen.

Aquests són els fets crus que poden no agradar però que són allà, matisables però tossuts, per explicar que, podent, cap dels tres últims presidents va posar les urnes tenint l’oportunitat legal i democràtica de fer-ho. I així hem consumit cinc anys i quatre mesos.