Lliçons de Trump

No cal córrer. El calibre de l’esdeveniment exigeix no precipitar-se. Seran llargues i duradores les conseqüències. Entretenir-se en comparacions banals té poc sentit. Parlaments assaltats o tancats, uns per les turbes de dretes i d’altres per les d’esquerres; governs transgressors de la legalitat i fins i tot insurrectes; països dividits i comunitats polítiques instal·lades en realitats paral·leles; democràcies degradades i constitucions vulnerades pels qui havien jurat guardar-les, són fenòmens que han ocorregut i segueixen passant a tot arreu. Trobar-hi les semblances té tant valor cognitiu com subratllar-ne les diferències, i sovint no es fa per motius decents de millorar el nostre coneixement sinó per espúries motivacions propagandístiques.

La presidència trumpista defineix un moment de canvi. No és casualitat que a Trump se l’hagi endut electoralment la pandèmia. Tots dos pertanyen a un mateix paquet històric en què es tanca un passat i es defineix un futur del qual desconeixem gairebé tot, una època nova caracteritzada per la incertesa. Entendre com hem arribat fins aquí és imprescindible per orientar-nos. Farem bé si fugim de la banalitat comparativa i intentem treure les lliçons de Trump que ens proporciona una observació atenta del fenomen, dels seus efectes i de la prova de tensió a la qual ha sotmès la democràcia pretesament modèlica que han estat els Estats Units fins ara.

La primera lliçó que es pot deduir d’aquesta experiència, com sol succeir amb tants esdeveniments i personatges polítics, és que Trump no és la causa sinó l’efecte. Trump va servir al partit republicà per a la tasca excepcional de vèncer Hillary Clinton, potser el millor currículum polític i diplomàtic de tot l’establishment de Washington i la primera dona que va poder arribar a la Casa Blanca. També per revertir el llegat progressista dels vuit anys de Barack Obama. I sobretot, per omplir els tribunals de jutges conservadors fins a aconseguir al Suprem una majoria imbatible i excepcional de sis vots republicans enfront de tres demòcrates, que marca la distància màxima entre l’opinió pública i el poder judicial de l’últim segle.

El fet transcendental és que la persona designada per a aquestes tasques per la dreta nord-americana, la que millor va poder complir amb la missió encomanada, fos algú tan menyspreable com Donald Trump. Tractant-se del partit republicà, l’arc moral de la història no tendeix cap a la justícia, com diu la frase cèlebre de Martin Luther King, sinó cap a la corrupció, la dictadura i la violència. Així ha gosat Donald Trump declarar-se a si mateix sense enrojolar-se el millor president de la història amb l’excepció d’Abraham Lincoln, el pitjor aprofitant l’ombra del millor.

Trump supera Sarah Palin, que va avançar les idees del Tea Party a les eleccions del 2007. Sarah Palin també supera George W. Bush, un bon tipus manipulat pels neocons a la vista dels successos posteriors a la seva presidència. Una excepció: George W. Bush no és pitjor que Newt Gingrich, el líder republicà que va intentar destituir Bill Clinton, però ara ha donat suport a Trump. Però sí que és pitjor que els seus dos predecessors, el seu pare, George H. W. Bush, per a molts el millor president republicà des d’Eisenhower, i que Ronald Reagan, l’actor de Hollywood ara tan respectat per mer contrast, però en molts aspectes, juntament amb Margaret Thatcher, el punt d’origen de tots aquests mals.

El terratrèmol, per tant, té el seu epicentre en el partit republicà. És una deriva de llarg alè, que acaba amb “una abdicació col·lectiva, la transferència de l’autoritat a un líder que amenaça la democràcia”, segons han explicat amb detall Steven Levitsky i Daniel Ziblatt (Cómo mueren las democracias, Ariel). Aquesta renúncia d’un partit històric a la seva pròpia ànima es deu a “la creença errònia que és possible controlar o domar una persona autoritària” i a la “connivència ideològica” que permet arraconar els principis i coincidir amb programes impresentables en nom de vèncer l’alternativa gràcies al partidisme negatiu, que es defineix no pel seu programa sinó pel rebuig al de l’adversari.

Levitsky i Ziblatt defineixen molt bé la personalitat de l’autòcrata, pel seu “feble compromís amb les regles democràtiques de joc”, el seu rebuig de tota “legitimitat als adversaris”, la seva “tolerància cap a la violència” i la “predisposició a restringir les llibertats civils dels rivals i dels crítics”. L’autòcrata vulnera sistemàticament les regles no escrites de comportament liberal, a les quals els dos politòlegs anomenen els guarda-rails de seguretat de la democràcia, però el que converteix en perillosa aquesta vulneració és que siguin tots els polítics i especialment els governants els que s’instal·lin en aquesta actitud destructiva. El primer guarda-rail és la tolerància mútua, per la qual acceptem que els nostres adversaris tenen dret a existir, a competir pel poder i a governar. El segon és la contenció institucional, que aconsella “refrenar-se a l’hora d’exercir un dret legal” davant d’una decisió que no respecti l’esperit de la llei, tot i que s’atengui a la seva literalitat.

Tot això no ens és gens estrany. El trumpisme ve de lluny però també està instal·lat entre nosaltres i des de fa molts anys. A Catalunya, és clar, però també en el conjunt d’Espanya. No n’hi va haver o va ser irrellevant en la transició. I si la democràcia es va degradar, va ser perquè van començar a fallar els guarda-rails, de manera que uns i altres van encoratjar les reaccions autoritàries. A dreta i a esquerra. Nacionalistes i antinacionalistes, d’una banda i de l’altre, en favor i en contra de la independència. Trump és només la traca final. No sabem encara si d’un final de festa horrible o d’una inauguració encara més autoritària.