“Hi ha sanitaris amb estrès posttraumàtic encara”

Fa ja 10 mesos que la covid-19 va arrasar l’hospital d’Igualada (Anoia). Llavors, encara no tenia nom. A tot estirar, pneumònia pel nou coronavirus. Poc més que això sabien quan va entrar per la porta d’urgències, però als 15 dies ja havia delmat el centre sanitari: 400 sanitaris, el 40% de la plantilla va caure malalta en els primers dies. “Eren malalts i més malalts, tots amb un quadre clínic idèntic, els que entraven per les portes d’urgències”, recorda Jordi Monedero (Burgos, 51 anys), cap del servei llavors. Ell mateix es va encomanar i a punt va estar d’ingressar al seu propi hospital. Va estar donant positiu durant setmanes, tot i que llavors no se sabia que després de 15 dies de malaltia i ja asimptomàtic, la càrrega viral és residual i el potencial de contagi, ínfim.

Ascendit des de l’estiu passat a director assistencial de l’hospital, Monedero rememora ara aquells dies caòtics i assenyala les ferides que encara perduren en el centre sanitari. I les que vindran.

Pregunta. Com es veu el brot d’Igualada 10 mesos després?

Resposta. Pel fet de ser els primers vam patir totes les situacions per a les quals no estàvem preparats. Les vam patir de cop, des del punt de vista d’afectació de professionals i també per trobar-nos malalts molt evolucionats que van aparèixer de forma abrupta.

P. Com recorda aquells dies?

R. Van ser dies d’estar treballant 16 o 18 hores cada dia. Havent de prendre decisions molt ràpides i modificant protocols i decisions, sobretot en un moment en què l’accés a les proves diagnòstiques era molt limitat. Condicionava molt el fet de tenir pacients que no sabies si estaven infectats o no, sense poder donar informació a les famílies... i tenir la certesa que gran part de les grips que havies estat veient no eren grips. Hi va haver una clara descompensació entre quantitat de malalts que rebíem i la quantitat de professionals de què disposàvem perquè molts queien malalts. Nosaltres ja teníem el virus dins de l’hospital.

P. Els va servir d’alguna cosa ser els primers?

R. No vam tenir problemes per aconseguir equips de protecció individual (EPI). Com que vam començar abans, ja n’havíem demanat abans i vam fer-ne un aprovisionament. Hi va haver un moment en què vam anar molt justos, però no ens van arribar a faltar. Però per a altres coses no va ser gens bo perquè no sabíem com tractar-los, per exemple. Contactàvem amb gent d’Itàlia per saber com ho estaven fent, agafàvem els seus protocols i els adaptàvem... No hi havia protocols del maneig de la malaltia per si mateix.

P. Què va passar després de la primera onada?

R. L’estiu va ser més tranquil perquè el nombre de pacients es va mantenir estable, però baix. Vam aprofitar per reactivar sales d’operacions, consultes externes i hospital de dia, que vam haver de tancar en la primera onada. I al setembre vam haver de fer un treball intens per preparar-nos per a la segona i va ser un enfocament diferent: vam intentar no reduir l’activitat normal de l’hospital i tenir capacitat de resposta per a tots els pacients de la segona onada.

P. Com estan ara?

R. Molt cansats perquè és una tensió sostinguda. Quan havíem començat a desescalar de la segona onada, ja vam començar a veure algun indicador que no anava bé i esperem una tercera onada quan no havíem acabat la segona.

P. Quins han estat els efectes secundaris per als sanitaris de l’hospital?

R. Hi ha gent que ha emmalaltit, gent que encara s’està recuperant, gent que ha mort i gent que no tenim clar si es podrà reincorporar a la seva feina habitual. Nosaltres al maig vam iniciar un procés amb els nostres serveis de salut mental per a l’abordatge i acompanyament als professionals. S’han fet dues enquestes i continuem tenint gent amb nivells d’ansietat elevats, estrès posttraumàtic. Es van contractar psicòlegs per donar suport als professionals i hi ha teràpia grupal.

P. Al final, l’Àngel, el sanitari de l’hospital d’Igualada que va estar 172 dies a l’UCI per la covid, va morir a l’octubre. Com s’ha viscut això des de dins?

R. Malament. Així com quan va sortir de l’UCI una infermera d’urgències es va viure com un alliberament, quan l’Ángel va sortir de l’UCI i se’n va poder anar a l’Institut Guttman [un hospital especialitzat en neurorehabilitació] també vam respirar. Quan va morir va ser un cop dur, com una davallada d’ànim una altra vegada per als de l’UCI.

P. Qué ha estat el pitjor d’aquesta pandèmia?

R. En la primera onada era veure malalts, uns darrere d’altres, ofegant-se i amb una quantitat de mans insuficient per al que t’entrava per la porta. Tenir tanta gent molt greu va ser molt dur i amb un maneig de fàrmacs limitadíssim. Era una sensació de frustració completa per als professionals, una sensació de desemparament i la incertesa.

P. Es parla ja d’una quarta onada, la dels pacients que s’han quedat sense atendre. Tem aquesta onada?

R. Nosaltres ja portem un temps preveient el que vindrà. Hem tingut una disminució de les primeres visites des d’atenció primària d’un 40%. Això vindrà. Tard o d’hora, vindrà. I quan passi la covid ens vindrà tot això de cop. Una altra de les onades que vindrà és la de l’afectació en la salut mental, perquè hi ha hagut moltes pèrdues, moltes morts i situacions de crisis econòmiques que condicionaran la salut mental. I també hi ha hagut molta inatenció de pacients que no han vingut perquè s’han autolimitat i perquè l’accessibilitat al sistema no ha estat òptima. Vindrà després també la patologia no diagnosticada.

P. Com ha canviat el servei d'urgències des que va començar la pandèmia?

R. Era un servei molt estructurat i si alguna cosa ha variat és la capacitat d’adaptació, la versatilitat. Hem hagut de tenir molta capacitat de resposta. Però això també aclapara els professionals perquè no saben com estarem.

P. La vacuna és aquí. Què significa per a vostè?

R. La vacuna significarà donar-li la volta a la pandèmia.