Unes eleccions amb banyes

L’assalt al Capitoli dels Estats Units s’ha assemblat més a un muntatge amb les preses falses d’un reality show sobre cops d’Estat que a un cop d’Estat. Precisament per això, és una metàfora inquietantment adequada del que hem viscut en la política catalana i espanyola en la darrera dècada i escaig: la dificultat no rau a entrar a les institucions, sinó a descobrir que un cop dins no tens ni idea de què fer. Resulta que a la sala de màquines de la democràcia no hi ha palanques i botons i amb cada minut que passa sota l’escrutini de les càmeres, tot es va tornant més i més ridícul. La mateixa nit de Reis, als bars dels hotels del bell mig de Washington es van veure molts insurrectes fotent-se uns còctels com si res.

L’error més gran que podríem cometre amb l’individu descamisat de les banyes postisses seria ridiculitzar-lo

Contra tanta frivolitat, la seriositat sembla l’acte de resistència política més fèrtil ara mateix. L’error més gran que podríem cometre amb l’individu descamisat de les banyes postisses seria ridiculitzar-lo. No es tracta de redoblar els escarafalls en una condemna fàcil i afectada, sinó de prendre’ns seriosament el malestar que l’ha dut a on és i ser capaços de reconèixer la part de nosaltres que podria acabar allà mateix. Que no duguem tatuatges supremacistes ni pintures de guerra estableix una diferència fonamental, però això no vol dir que la nostra mandra política no participi d’un mateix continu. Ens hem cansat de repetir com lloros el concepte de la banalitat del mal de Hannah Arendt, però si sabem que el problema no eren els nazis més fanàtics sinó el somnambulisme de la gent normal, seria imperdonable que una nova variant de la mateixa indiferència ens agafés desprevinguts. El viking postmodern, que es diu Jake Angeli i és un actor fracassat abduït per les teories de la conspiració, participa d’una impotència que no té causes psicològiques, sinó sistèmiques. Es tracta d’acceptar que a tots ens poden créixer banyes i que en major o menor mesura ja notem el bony a les temples.

El que aquest final de cicle nord-americà tan esperpèntic ens ajuda a veure és que l’antagonisme fonamental no és entre democràcia liberal i populisme, sinó entre caure en el cinisme o participar en una transformació substancial. O el que és el mateix, un Joe Biden apàtic i conservador desemboca en un nou Donald Trump o alguna cosa pitjor. La democràcia liberal tal com l’ha deixat la barreja de capitalisme salvatge i digitalització de les relacions socials no es pot salvar a ella mateixa amb una votació cada quatre anys, ni amb l’emergència d’un partit nou, ni tan sols amb una renovació miraculosa dels lideratges que supliquem com qui fa la dansa de la pluja. Una lliçó molt concreta del que ha passat al Capitoli és que el problema es troba en la relació entre els límits de l’espai físic tradicional i les noves expectatives virtuals. La democràcia només se salvarà si pot tornar a relligar els fets amb els ideals que ella mateixa ha plantat als nostres cors.

Una de les idees més suggeridores que he sentit últimament en aquesta direcció és de l’editor Nathan Gardels, que parla de “participació sense populisme”. El diagnòstic és que amb la representativitat que permeten les institucions decimonòniques no n’hi ha prou per canalitzar els anhels de societats tan complexes com les nostres. El remei que proposa Gardels és “integrar les xarxes socials i una democràcia més directa al sistema polític mitjançant noves institucions deliberatives que complementin el govern representatiu”.

Nathan Gardels proposa “integrar les xarxes socials i una democràcia més directa al sistema polític”

Tot això ressona amb l’apatia que desperten les pròximes eleccions a Catalunya. Un sistema anquilosat ha absorbit el potencial aparentment transformador d’absolutament tots els actors que han entrat a les institucions en cicles sorprenentment breus, esgotadors i estèrils. Potser ha arribat el moment de deixar de conformar-nos amb una democràcia del segle XX i arremangar-nos per crear espais polítics completament nous que no m’atreveixo a dir ni quin nom han de tenir, ni en quina mesura han de ser físics i en quina digitals, ni com podrien funcionar. Només tinc clar que haurien de ser llocs en els quals fos normal entrar i, un cop dins, sabéssim que el que fem té un impacte sobre la realitat. Així no caldria patir perquè ningú hi entrés amb banyes.