Futur, any zero

Pot ser un aterratge suau o forçós. Després d'un 2020 de mort i malaltia, de confinaments i de recessió en què el món ha surat en una estranya irrealitat, l'any 2021 arrenca entre la promesa de les vacunes que posin fi a tot això i l'angoixa per noves onades que ens retornin a la casella de sortida. La humanitat fa un any que és fora d'òrbita i s'apropa el moment de posar els peus a terra.

“Les coses no tornaran a ser com abans. Comencem a ser conscients que és la civilització la que ha creat el virus i l'ha propagat: els avions i els cotxes, les congregacions multitudinàries i els estadis de futbol”, diu el neuropsiquiatra Boris Cyrulnik, una de les 10 persones consultades —totes especialistes en terrenys que van de la història al pensament, de l'economia a la geopolítica— per preparar aquest article. “Si restablim les mateixes condicions de consum i de transport, en dos o tres anys hi haurà un altre virus i caldrà tornar a començar”.

No hi ha res escrit. L'any 2021 pot ser el moment de prendre decisions —sobre l'organització de les relacions internacionals, sobre l'economia, sobre el medi ambient, sobre els valors democràtics— que marquin les properes dècades. Un any zero.

“La història sempre està radicalment oberta. Sempre pot anar d'un costat o l'altre. La creença que hi haurà un progrés simplement perquè volem que triomfi el bé és un error”, precisa la historiadora Anne Applebaum, autora d'El ocaso de la democracia, un assaig que l'editorial Debate publicarà aquest any en castellà i que relata en primera persona la pugna al món occidental entre liberals i autoritaris. “També és un error creure que inevitablement fracassarem. No soc declinista, però tampoc penso que tot sortirà bé sense fer res per aconseguir-ho”.

L'historiador marxista Eric Hobsbawm parlava d'un segle XX curt entre el 1914, any de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, i el 1991, any de la fi de la Guerra Freda amb la desaparició de la URSS. I si hi hagués, també, un segle XXI curt? I si la seva data inaugural no haguessin estat els atemptats de l'11 de setembre, ni la fallida del banc Lehman Brothers el setembre del 2008, sinó l'aparició del virus SARS-CoV-2 a la ciutat xinesa de Wuhan a finals de 2019? O, millor, l'esperada derrota del virus el 2021 o el 2022, de la mateixa manera que el 1991 va suposar la victòria del camp occidental contra el bloc soviètic?

“El moment en el qual es proclama que una pandèmia ha acabat és arbitrari”, avisa Laura Spinney, autora d'El jinete pálido. 1918: la epidemia que cambió el mundo (Crítica), llibre de referència sobre la mal anomenada grip espanyola que va matar entre 50 i 100 milions de persones entre el 1918 i el 1920. “Suposo que això passarà quan els Governs, de manera esglaonada arreu del món, aixequin les restriccions quan la gent tingui un certificat que estableixi que està vacunada i senti confiança per tornar a la seva vida anterior”.

Spinney assenyala que la diferència entre ara i la grip del 1918 és l'existència d'una vacuna. “Fins fa uns dies, afrontàvem la pandèmia com s'ha fet al llarg de la història, amb les velles tècniques del distanciament social: allunyar-nos els uns dels altres, tancar espais públics, impedir trobades massives, portar mascareta. Lluitàvem amb armes antigues i ara lluitem amb l'arma més moderna possible”.

L'interrogant és què passarà després de la victòria, si és que arriba. “Imaginem que a l'estiu les vacunes permeten posar fi al distanciament social. Passarem una bona part de la resta de l'any acostumant-nos a viure al nou món, que no serà el mateix que l'antic”, diu George Friedman, president de l'empresa de prospectiva Geopolitical Futures. “La qüestió és superar amb èxit la transició d'una realitat, una economia i una societat basades en la covid-19 cap a una que sigui més estable”.

Friedman, que viu a Texas, creu que la situació actual és insostenible, i no només per raons econòmiques. Posa l'exemple del seu net de quatre anys, i la possibilitat que, si les vacunes no funcionessin, no vagi a l'escola en un futur proper. “Per què vas a l'escola? Per aprendre? No. A barallar-te. A discutir. A entendre't amb altres nens”, diu. El perill és que l'excepcionalitat del 2020 s'acabi perllongant, una cosa que ell descarta. “Tindríem una generació deformada. Això no és la realitat”, diu. Cal aterrar, i com més aviat, millor.

El filòsof Bruno Latour, autor d'un assaig titulat precisament ¿Dónde aterrizar? (Taurus), sosté, al contrari que Friedman, que la pandèmia ha suposat un bany de realitat, una presa de consciència dels nostres límits i la nostra dependència respecte a la natura, des del clima fins als microbis. “Vivim un canvi cosmològic o cosmogràfic que té la mateixa importància que els grans canvis del segle XVI. Llavors es va descobrir l'infinit del món. Ara passem d'un món que ens pensàvem que era global i universal a un món relocalitzat, en el qual cal parar esment a cada gest, a cada esbufec que fem”, assegura. En pensar en el que ofereix el 2021, Latour parla del canvi climàtic —la “mutació ecològica”, diu—, “tan propera que sabem que passarem d'una crisi a l'altra, d'un confinament a l'altre”. Amb la diferència que el futur confinament no serà a casa, sinó en una terra convulsa.

“Del 2021 espero que sigui l'any del retorn a la normalitat, però a una normalitat amb consciència col·lectiva renovada que permeti avançar en matèria ambiental”, diu l'economista Mar Reguant, professora a la Northwestern University a Illinois i codirectora del grup de treball sobre el canvi climàtic en el grup d'experts del president francès Emmanuel Macron per preparar l'economia postcovid-19. “En el front pessimista, serà un any de nous desastres ecològics i humans en els quals el canvi climàtic es farà evident amb més força”, prediu Reguant. Però també expressa el desig que el fons de recuperació europeu, aprovat l'estiu passat, “es dediqui a transformar un model econòmic i energètic obsolet”; que el nou president dels Estats Units, Joe Biden, compleixi les seves promeses per combatre el canvi climàtic, i que les empreses petrolieres “entenguin que no tindran el seu lloc en un futur proper si no es reinventen”.

Una altra crisi potencial és la de la desigualtat. Durant el 2020, els treballadors amb menys ingressos s'han empobrit, a causa dels tancaments forçats pels confinaments en sectors com la restauració o el turisme i a la reducció dels salaris. Les persones amb més ingressos, en canvi, han gastat menys i han estalviat més. “Hi ha una bretxa que ja existeix i que no desapareixerà quan arribi la vacuna i s'aixequin les restriccions”, diu l'economista Marc Morgan, membre del Laboratori Mundial de la Desigualtat, que codirigeix Thomas Pi­ketty. “El paper de la despesa governamental serà molt important perquè es torni a crear ocupació després de l'arribada de la vacuna”.

“El que considero absolutament urgent és que amb la crisi del coronavirus —però no només, també amb la crisi climàtica i l'alimentària que sempre s'oblida, i la gran inestabilitat econòmica— es modifiquin les nostres institucions internacionals i les nostres actituds, i es col·loqui la seguretat global al capdavant de les nostres preocupacions”, subratlla Bertrand Badie, professor emèrit de l'Institut de Ciències Polítiques de París. “La seguretat global és la que afecta el conjunt de la humanitat i no només una nació o una altra. Això és el que fa que el virus sigui més amenaçador per a Europa que no pas els tancs russos”.

Badie, no obstant això, afegeix: “El que pot passar és tot el contrari: que la crisi, en comptes de portar a un reforç de la governança global, afavoreixi una crispació neonacionalista a tot el món. L'elecció del novembre als Estats Units va mostrar una increïble resistència del nacionalisme. Que 74 milions de persones hagin votat Donald Trump, vist el seu balanç, és la prova que el neonacionalisme és ja un component fonamental dels comportaments polítics en el món actual”.

“En alguns llocs”, completa Anne Applebaum, “la pandèmia ha reforçat els autoritaris. Quan la gent té por, està disposada a acceptar coses davant les quals, en temps normals, posaria objeccions. No parlo de la cosa superficial dels confinaments: tothom entén per a què serveixen”. “Al mateix temps”, continua, “la pandèmia ha estat una prova del valor de la ciència i de la cooperació internacional. Finalment, en sortirem gràcies a les vacunes. I d'on venen les vacunes? Les creen consorcis internacionals, la cooperació germanoamericana, factories a Bèlgica que exporten a tot Europa. Totes les solucions al problema impliquen cooperació internacional, cooperació científica i cooperació comercial. Hauria de ser una lliçó per als nacionalistes”.

Un risc amb les vacunes és el conspiracionisme que ha proliferat durant la pandèmia i que els atribueix tot tipus de mals. No és estrany que una pandèmia —en la qual a la por cap al que és desconegut s'hi suma el desconcert dels governants que adopten mesures confuses i contradictòries— sigui el camp abonat per a teories absurdes, algunes amb tuf antisemita, que hi veuen una trama per instal·lar un Govern mundial.

“La retòrica antivacunes ha pres molta força. Com que la paraula oficial —la dels mitjans, la política, el món mèdic— està desacreditada, moltes persones no voldran deixar-se vacunar”, diu la historiadora Marie Peltier, autora d'Obsession: Dans les coulisses du récit complotiste (Obsessió: En el rerefons del relat conspiracionista). “S'ha subestimat el conspiracionisme i el seu impacte en la realitat. Per posar fi a una pandèmia fa falta una vacunació massiva. El problema no serà només polític, sinó també sanitari”.

Sense les vacunes no es podrà reduir el distanciament físic ni reprendre del tot l'activitat. En el seu llibre Les capitalismes à l'épreuve de la pandémie (Els capitalismes sotmesos a la prova de la pandèmia), el veterà economista Robert Boyer avisa que com més s'allarguin les mesures profilàctiques, més difícil serà restaurar l'economia: “Malgrat les ajudes massives, les fallides reduiran la capacitat de producció i d'ocupació, empobriran els més desfavorits, els joves difícilment s'integraran en la vida activa i corren el risc de veure's penalitzats de manera duradora, sense oblidar que la caiguda de les inversions hipoteca el creixement futur”.

“La tasca prioritària dels Governs”, diu per telèfon Boyer, “és restaurar la confiança del cara a cara el desembre del 2021. La seguretat sanitària és la precondició d'un reinici del creixement. I això passarà després d'esdeveniments que poden ser dramàtics: mortalitat, incertesa, protestes per la llibertat”. I afegeix: “Un tercera onada tindria efectes devastadors per a la credibilitat dels governants”.

No sabem què trobarem en el desembarcament. En un dels escenaris possibles, lentament deixarem enrere la pandèmia, que ja ha matat més d'1,7 milions de persones i n'ha contagiat 78 milions. L'economia s'engegarà després de la pitjor recessió en dècades. Les democràcies, després de gestionar moltes d'elles pèssimament la covid-19, resistiran els embats de les potències autoritàries. Després del replegament a les fronteres nacionals quan el virus amenaça amb més força, les grans potències i blocs econòmics buscaran noves formes de cooperació —una globalització amb rostre humà— i, escaldats per l'impacte que un fenomen natural pot tenir al planeta, intensificaran les mesures contra el canvi climàtic. La derrota de Trump en les eleccions nord-americanes del novembre passat anunciarà l'inici de la fi del nacionalisme populista, de la seva retòrica incendiària i les seves teories de la conspiració.

És un escenari possible, però no l'únic. En el cas oposat, les campanyes de vacunació seran tan caòtiques com va ser la distribució de mascaretes a la primavera i l'organització dels sistemes de rastreig i tests a l'estiu. Una vegada els Governs retirin les milionàries ajudes per als treballadors i els sectors més colpejats per la crisi, les empreses faran fallida, l'atur augmentarà i les desigualtats es dispararan. El retorn de les fronteres per frenar l'expansió del virus es farà permanent. Els demagogs sabran aprofitar el malestar i donaran les respostes que les democràcies, convertides en símbol de mal govern i polarització, no hauran sabut oferir. La resposta a la pandèmia per part de la Xina erigirà les tecnocràcies dictatorials com a model d'eficàcia.

Aterratge forçós? O suau? L'any 2021 difícilment reproduirà al peu de la lletra un dels dos escenaris esmentats; és més probable que es mogui en una zona grisa en la qual cap de les dues tendències s'imposi.

Boris Cyrulnik, fill de jueus assassinats als camps d'extermini nazis, fa dècades que estudia el concepte de resiliència, la capacitat de superar l'adversitat. És possible, explica, que la sortida de la pandèmia signifiqui un retorn al business as usual, com si no hagués canviat res. O que en les ruïnes de la devastació sanitària i econòmica sorgeixi un salvador, un dictador que agiti els ressentiments. Ha passat en altres èpoques de por i caos. Però hi ha una altra sortida, diu el neuropsiquiatra, autor, entre d'altres, d'Escribí solo de noche (Gedisa).

“L'esprint, la cursa constant, provoquen estrès”, diu Cyrulnik. “Cal redescobrir el plaer de la lentitud, perquè la lentitud protegeix, ofereix el plaer de viure en pau”.