Un candidat alfa per a un futur incert

Encara que ja havia dit que no seria candidat a la investidura com a president, Carles Puigdemont torna a encapçalar la llista de Junts per Catalunya, aquesta vegada per a les eleccions del 14 de febrer. Amb aquest moviment intenta tornar a estar dalt de tot just quan començava a donar senyals de ser una estrella en declivi. Les victòries jurídiques a l’estranger poden tenir un gran valor simbòlic, però també poden ser pírriques. La seva condició d’eurodiputat no li ha donat un protagonisme més gran en la vida pública. Al contrari, la seva figura ha quedat diluïda en la immensitat de l’Europarlament i a poc a poc ha anat perdent també presència en la política catalana. Finalment, ha decidit encapçalar la candidatura i ho ha justificat d’una manera fal·laç: no perquè cregui que s’ho mereix, o que Catalunya el mereix a ell, sinó argumentant que ho fa per donar suport a Laura Borràs, la candidata que ha guanyat les primàries del seu partit, i aconseguir així que una dona sigui la pròxima presidenta de la Generalitat.

Si el que volia era ajudar, bé podia anar de segon. En termes d’eficàcia política, hauria estat igual de funcional i l’argument hauria estat coherent amb els fets. Però no, ha decidit encapçalar la llista, i així el missatge implícit és que les dones necessiten l’ajuda dels homes alfa per arribar. Com a argument oportunista no és gaire afortunat.

Atrapat en la seva pròpia estratègia de fuga cap endavant, Puigdemont intenta repetir la jugada de les eleccions de desembre del 2017. Però els temps han canviat. Ja no es pot presentar com el candidat legitimista d’una institució intervinguda. L’article 155 de la Constitució fa temps que va deixar d’aplicar-se i el coronavirus ens ha situat de cop en el terreny de la gestió dels assumptes públics, on es posa a prova la capacitat dels polítics.

L’expresident encapçala la candidatura, però ja no pot prometre que tornarà a Catalunya per encarnar des de la presidència de la Generalitat l’esperit de l’1 d’octubre. Aquesta vegada admet que no serà president i amb això reconeix que si Junts guanya les eleccions, tornarem a tenir president vicari, una cosa que ja va passar amb Quim Torra. En aquest cas, seria una presidenta qui admet la posició de vicària, cosa que, en termes de la lluita per la igualtat de gènere, també té el seu missatge.

Junts per Catalunya es presentarà en aquesta ocasió per primera vegada en competència amb el PDeCat, hereu de l’antiga Convergència Democràtica, que conserva figures com Artur Mas, Joana Ortega, Joan Rigol o Andreu Mas Collell i té encara més de 8.000 afiliats, davant els 5.000 de Junts per Catalunya. La de Puigdemont és una aposta personalista que pretén mantenir la confrontació amb l’Estat, mentre que el PDeCat pretén encarnar un projecte polític de moderació amb voluntat d’aglutinar els sectors centristes que durant molts anys van ser el suport electoral del pujolisme.

Puigdemont intenta polaritzar el debat electoral entorn de l’objectiu de mantenir la majoria independentista per aplicar el mandat de l’1 d’octubre, però ataca sense pietat ERC, el seu soci de govern, fins i tot a costa d’erosionar la imatge de la Generalitat. Mira així de mobilitzar i atreure el gruix del vot independentista, però ERC fa temps que té uns altres interessos i no sembla disposada a deixar-se arrossegar al frame que Puigdemont prova d’imposar. Té clar que tots aquests moviments formen part de la lluita desesperada per la supervivència d’un polític molestós i que no acaba de reconèixer la magnitud dels seus errors, i de les restes d’unes sigles que van concentrar tot el poder durant anys i ara es resisteixen a ser desplaçats.

Encara que ERC subratlla el seu enfrontament amb el PSC, i aquest partit el correspon, tots dos utilitzaran l’antagonisme mutu per reforçar-se en la lluita per l’hegemonia dels seus respectius blocs electorals. Però no està clar que aquest antagonisme acabi perdurant més enllà de la jornada electoral. Si l’aritmètica ofereix una majoria alternativa a la sobiranista d’ERC, Junts i la CUP, pot prosperar. Ara mateix, no és més plausible que ERC i Junts puguin tornar a governar junts després dels virulents enfrontaments de l’últim any, com que republicans i socialistes es puguin entendre per formar una alternativa de govern amb el concurs dels comuns. No necessàriament hauria de ser un govern tripartit. Hi ha altres fórmules que tots tenen in mente. També Puigdemont. Per exemple, un govern d’ERC en minoria. El recent acord assolit a l’Ajuntament de Barcelona per als pressupostos és un precedent que no passa desapercebut.