Posthumà, massa posthumà

Kant deia que majoria d’edat de l’home implicava respondre tres preguntes: Què puc saber? Què he de fer? Què puc esperar? La modernitat era posar fi a la superstició i fer baixar l’autoritat divina arran de terra per anar amb el cap dret, cofois i meravellats pel poder de la racionalitat humana, capaços de pensar per nosaltres mateixos sobre les grans qüestions de la ciència, la moralitat i l’art. El que faríem avui amb els interrogants kantians és introduir-los a la barra de cerques Google (amb l’ajuda de l’autocompletar) i tractaríem els deu primers resultats com la profecia d’un oracle. De fet, segons la filòsofa Rosi Braidiotti (Latisana, Itàlia, 1954), l’home ha deixat de ser un subjecte vàlid des que les preguntes que ens fem en un dia normal solen ser: Soc un robot? Sobreviuré? Això ho puc pagar? Els aparells intel·ligents que hem creat ens superen, la nostra forma de vida posa en perill el planeta del qual ens sentíem els amos i un virus esfereïdorament simple ensorra l’economia i els equilibris geopolítics. La posthumanitat és el nom de la humanitat que se sent superada com l’aprenent de bruixot, incapaç d’entendre o controlar les forces que nosaltres mateixos hem desfermat. Com a Fantasia, de Disney, el nivell de l’aigua va pujant i no sabem què fer per aturar-ho.

'Coneixement posthumà'

Rosi Braidotti
Traducció d'Anna Llisterri
Arcàdia
320 pàgines
24 euros

Podem seguir endavant com fins ara, paralitzar-nos d’horror o provar d’entendre i fer les coses d’una altra manera. El coneixement que ens ajudaria a canviar és aquell al qual fa referència el títol de Coneixement posthumà, la primera traducció de Braidotti al català. Referent obligatori en els estudis europeus de la dona, Braidotti ha tingut una carrera ascendent i ara mateix es troba sota el focus més afavoridor de la intel·lectualitat pública global. El moment dolç és fruit de la seva condició de pionera en la terra posthumana, el nou continent filosòfic en el qual les distincions entre el biològic, el físic i el digital es desdibuixen. La immensitat del territori verge i la riquesa de possibilitats no tenen res a envejar al Far West i, conseqüentment, la competència per produir neologismes és vertiginosa. Enmig d’aquesta febre de l’or acadèmica, Braidotti ens ofereix un mapa al mateix temps que ens recorda que ella corre al capdavant.

El secret de l’èxit de Braidiotti prové de la mal·leabilitat del seu deleuzianisme. Gilles Deleuze va ser un dels grans pensadors de la impossibilitat de fonamentar el coneixement en estructures fixes i en l’experiència exclusivament humana. Segons el filòsof francès, la realitat muta contínuament i origina combinacions imprevisibles a les quals hem de respondre amb la mateixa creativitat i fluïdesa de l’intel·lecte i els sentits. Si la filosofia tradicional tenia arrels i creixia de baix a dalt, Deleuze parlava de rizomes que, com el gingebre, no tenen centre i creixen en direccions aleatòries. Braidiotti, intenta establir les bases d’un programa de “posthumanitats crítiques” igualment rizomàtic, unint totes les preguntes i totes les respostes que han donat els pensadors posthumanistes en un collage sempre reordenable. Però fins i tot en aquest caosmos (concepte de Deleuze) hi ha filtre d’entrada: “Supradisciplinarietat, absència d’ànim de lucre, reflexivitat crítica, localització material, base comunitària, transversalitat i èmfasi en les forces generatives i l’ètica afirmativa”. La prosa clara i la gràcia literària són opcionals.

La categoria que més reivindica Braidotti al llibre és el vitalisme: contra “l’erudició de l’angoixa”, “l’ètica de l’afirmació”. Quin argument tenim per a l’optimisme si els robots ens deixen sense feina mentre els oceans s’acidifiquen i votem per abolir la democràcia? El més prometedor és el subjecte alternatiu a l’home que l’autora anomena: “nosaltres-estem-junts-en-això-però-no-som-tots-el-mateix”. L’“això” és el món que accelera cap a l’abisme, i el “nosaltres” de Braidotti, com a bona deleuziana, és un actor contingent format per aliances “transindividuals, transculturals, transespècies, transsexuals, transnacionals i transhumanes” forjades més des dels afectes que des de les raó, confiant que en les ruïnes de la modernitat encara segueixi vibrant “el desig d’esdevenir una altra cosa”. Contra la nostàlgia humanista del sòlid i la celebració postmoderna del líquid, el posthumanisme ens proposa acceptar que tot s’ha desfet en l’aire, que així havia de ser, però que depèn de nosaltres si l’aire és pur o irrespirable.