Cerdà, les vides que no importen i la pandèmia

Ildefons Cerdà (1815-1876) és un gran nom de la història d’aquests país, potser tan gran com desconegut. Un nom que s’associa amb l’Eixample de Barcelona i, segurament, a poca cosa més... No obstant això, aquests dies ha tornat a l’actualitat. Se’n parla a partir de la proposta de l’Ajuntament de convertir l’Eixample en una mena de gran superilla. Se’n parla també per criticar l’Ajuntament i les seves polítiques. Els darrers dies, des de La Vanguardia, per exemple, han arribat diferents articles molt crítics, fins i tot acusant el govern municipal de trair Cerdà. Així ho plantejaven l’arquitecte i dissenyador Óscar Tusquets o Susana Quadrado, redactora en cap del diari. No hauríem de desaprofitar l’oportunitat de tornar a Cerdà i fer-nos algunes preguntes per saber si podem parlar com ho estem fent de les seves idees i el seu projecte. Una de les grans preocupacions de Cerdà eren les condicions de vida de la classe obrera de la ciutat i costa trobar algú que en faci referència.

“Es té especial cura en el cultiu d’un jardí botànic procurant que cada planta tingui el sol, la llum, la humitat, l’aire, l’exposició, la temperatura i altres condicions que són necessàries per a la seva existència; en un jardí zoològic a cada animal se li concedeix una habitació condicionada a allò que pot necessitar, sense escatimar el seu primer aliment, que és l'aire; i no obstant això, a l’ésser humà, el més grandiós i més perfecte dels éssers de la creació, la nostra financera societat li ho regateja tot, fins i tot l’aire que és la vida.” Això escrivia Cerdà a Teoria de la construcció de les ciutats aplicada al projecte de reforma i eixample de Barcelona (1859).

La Barcelona que coneix Cerdà és una ciutat que viu la industrialització, el naixement de la classe obrera, amb l’explotació laboral i vital, amb unes condicions de treball i habitatge que generen opressió, malestar i revoltes. Unes condicions de vida que s’associen a la proliferació de malalties, epidèmies i pandèmies. Hem de tenir present que l’esperança de vida no arribava als 40 anys i la de les persones amb menys recursos podia estar per sota de la trentena. Aquells anys hi va haver diferents epidèmies de còlera que van originar importants mortaldats.

Allò que Cerdà viu i estudia a Barcelona també es pot trobar a altres llocs del món. A Anglaterra, per exemple, nucli originari de la industrialització i de l’explotació laboral. Aquest any, que se celebra el 200è aniversari del naixement de Friedrich Engels (1820-1895), seria bo recordar que una de les seves grans aportacions és l’obra La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845) que podem llegir comparativament amb diverses de les aportacions de Cerdà. Engels, que havia arribat a Manchester per treballar en la indústria familiar, gràcies a Mary Burns, treballadora amb qui establirà una relació, tindrà accés a un món que no era el seu. Engels i Cerdà, i podríem ampliar la llista, ens parlen de les condicions de vida, de les epidèmies de l'època... Les vides importen, les persones no són només mà d’obra. El seu pensament i la seva actuació busquen canviar les seves societats per posar fi a aquestes opressions, a aquest dolor.

Avui, quan es torna a Cerdà per criticar l’Ajuntament actual, potser convindria deixar parlar-lo a ell, tot i que només ho pugui fer a partir dels seus textos, de les seves obres. Hi ha qui ho està volent fer. Francesc Magrinyà, per exemple, fa anys que treballa sobre la seva obra i es percep en les intervencions que ha fet en aquests debats. No sabem què diria avui Cerdà, però podem saber prou bé què va dir quan va poder escriure, parlar i fer. A Cerdà el van preocupar les condicions de vida de les persones, com se les maltractava pel tipus d’habitatge que tenien, el van preocupar les epidèmies i pandèmies que podien afectar el conjunt de la societat, però que afectaven especialment aquesta classe obrera.

Avui Cerdà ens pot ajudar a pensar, analitzar, debatre i actuar sobre com han de ser les ciutats que facin front a la pandèmia, a la crisi ecològica, a l’emergència habitacional, a la vulneració de drets humans existent en tants assentaments com el que es va incendiar fa una setmana al barri del Gorg de Badalona... No oblidem la voluntat de Cerdà de fer ciutats que garanteixin les necessitats de qui hi viu i actualitzem-la davant dels reptes que tenim.

Jordi Mir és professor d'Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra