La palla als ulls dels altres

Exigir és un verb dur. Tant que el DIEC el defineix com “demanar imperativament (alguna cosa) en virtut del propi dret, de la pròpia autoritat, de la pròpia força”. Passa, malgrat tot, que a còpia d’utilitzar-lo de manera habitual, sense més raó que la retòrica buida i amb qualsevol excusa menor, es devalua, perd la seva força i es converteix en un terme flàccid. Una cosa semblant al que li passava a Rocío Jurado amb l’amor. Que se li trencava de tant utilitzar-lo. La prova és que aquí ja ningú demana perquè tothom exigeix. Començant pels polítics que creuen que si no situen el terme al punt de partida de qualsevol posicionament o negociació, no tindrà efecte. I així acaba sent. Abusant d’exigència, la paraula ha deixat de ser el requeriment ineludible per enfrontar-se a les grans causes i queda reduïda a una cosa falsament grandiloqüent. Conclusió: també per aquestes afliccions del llenguatge, la política ja no és pedagogia. En conseqüència, qualsevol col·lectiu castigat o perjudicat, tocat o amenaçat, actua amb la mateixa lògica. I exigeix. I a veure qui s’atreveix a dir-li que no mereix el que l’interpel·lat s’autoconcedeix.

Sobren exemples enquistats en el pretèrit indefinit per il·lustrar-ho. El present és ple d’aquests equívocs i el futur s’apropa tocat per actuacions que condicionen un demà necessàriament esperançador. Vegeu la modernització que necessiten les administracions d’aquest país per adaptar-se a les exigències, aquestes sí, de posar-se al dia. Ho reclama la Unió Europea com a contrapartida a les ajudes per la pandèmia i ho necessita la societat per veure’s fidelment reflectida en les seves pròpies condicions de vida. Gràcies al coronavirus, ara més d’un ho ha entès perquè ha patit la incompetència secular d’organismes marcats pel “vuelva usted mañana”. O perquè no sempre tracten amb la mateixa vara de mesurar tots els ciutadans. El Rei emèrit i els seus contenciosos amb Hisenda, sense anar més lluny. Regularitzant una irregularitat per evitar un delicte fiscal sense requeriment previ delata que l’Agència Tributària no l'ha advertit de res. I així, com que suposadament no va s'hi va dedicar, no li va aplicar el nivell de control ni rigor que practica amb qualsevol treballador que ha oblidat reflectir un ingrés, per més irrisori que sigui.

Tampoc obren en conseqüència al to exigent que fan servir aquells independentistes que sempre estan pendents de la relliscada del contrari i no pas de què pequen ells mateixos. Podria ser el cas del vicepresident del Parlament Josep Costa. Persona habituada a la rudesa argumental, a la inassequible justificació processista i al gatell dialèctic fàcil com a acusació popular de tot el que es mou a la seva òrbita, no es dona per al·ludit quan els seus companys de projecte, no pas de partit, li exigeixen explicacions per haver-se connectat telemàticament a un fòrum de la ultradreta secessionista –cosa que també escampa públicament la seva existència. Acte en el qual van participar els seus col·legues del grup Demòcrates i en què Esquerra Republicana va trobar l’excusa per fer-los fora de casa. Ara no toca, semblen respondre un i altres a mode de Jordi Pujol en els seus millors anys. I demostren així, com qui no vol la cosa, que tampoc s’han distanciat tant de la doctrina que els va il·luminar. De fet, semblen haver optat més per allò que no calia que aprenguessin que no pas pel millor de la inspiració cultural i intel·lectual de l’època ara injuriada.

Però quan els nivells d’incoherència arriben al clímax és quan l'esbombada exigència esdevé sinònim de xantatge, que serveix per a l’estira de bloquejar negociacions i l’arronsa de trencar acords. El que està fent la dreta en els darrers temps amb les necessitats elementals per posar el país al dia. Ja sigui el pacte revisat per a la renovació del Consell General del Poder Judicial, o bé l’acord frustrat per sumar-se a avalar els comptes de l’Estat reflectits als Pressupostos Generals.

En el primer cas, el PP exigeix ara que no s’indulti els independentistes condemnats, empresonats i privats del tercer grau a canvi de renovar el govern dels jutges. Como si la figura jurídica plantejada no fos d’aplicació general ateses les seves condicions i només pogués respondre a uns determinats paràmetres que, per descomptat, són els de qui exerceix la tutela única i responsable de la llei i l’ordre. En el cas del frustrat suport de Ciutadans als Pressupostos, per exigir que no hi participessin els radicals enemics de la pàtria que, per acabar-ho d'adobar, diuen que són d’esquerres. Una esquerra tan intolerant com els qui pretenien vetar-los perquè també en això van coincidir obertament. I vet aquí com tanta exigència creuada es neutralitza i queda en el pitjor exemple que es pot donar a la ciutadania. Aquell que, via cobla, acaba admetent que “ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio”.