‘Josep’, la política de l’art

En la figura de Josep Bartolí conflueixen l'art i la política, la creació d'un univers propi en un entorn històric hostil. Pintor i dibuixant, comissari del POUM durant la Guerra Civil, Bartolí va emigrar a França després de la caiguda de Barcelona i va passar pels camps de concentració del Govern francès el 1939, en aquell temps en què “la gendarmeria va tractar com animals” els exiliats republicans espanyols que s'havien enfrontat al feixisme, poc abans que el nazisme els subjugués també a ells.

En la pel·lícula històrica d'animació Josep, òpera prima del dibuixant del diari Le Monde Aurel, també convergeixen, i de quina manera, l'art i la política. Els dissenys estan fets a partir de la base creativa dels dibuixos del mateix Bartolí, que ja havien servit per il·lustrar la novel·la gràfica La retirada, escrita pel seu nebot, Georges Bartolí, i per Laurence García, i publicada el 2009. En algunes de les seqüències, les del taller de Bartolí, hi ha col·laborat el fantàstic pintor català Magí Puig. El guió està escrit per Jean-Louis Milesi, coescriptor habitual de les històries socials de Robert Guédiguian. Sílvia Pérez Cruz posa veu al rol de Frida Kahlo, també amb presència en el relat, i ha compost la banda sonora. I Sergi López posa veu al protagonista. Però, finalment, és el drama dels “rojos espanyols que diuen que mengen criatures”, en paraules d'un dels guardians, el que domina un conjunt d'enorme sensibilitat i marcat activisme, on tampoc deixen d'aparèixer les eternes lluites entre els diferents bàndols de l'esquerra.

Relatada a cavall de dues èpoques, aquells anys de penúria i exili, i el present, comandat pels últims dies d'un dels policies gals que custodiaven el camp de concentració, Josep prefereix el traç senzill, amb més colors en l'època contemporània i tons apagats en el pretèrit, amb domini de l'ocre i del gris, i opta també per un tipus d'animació deliberadament tosc, gairebé sense moviment en els personatges i basat en la lleu vibració dels colors.

L'estil, per tant, és gairebé més conceptual que no pas material, atorgant a l'obra cinematogràfica, guardonada a la Seminci en l'apartat de direcció, nominada a millor pel·lícula d'animació als Premis del Cinema Europeu i amb el segell del Festival de Canes del 2020, un caràcter en molts moments més proper al món oníric que no pas al palpable. “Així és com us ensenyen a dibuixar al teu país? No és gaire realista, no?”, li etziba un guàrdia a Bartolí al camp en veure les seves creacions. La ignorància artística, la ineptitud política.