Tot és avui

Des d’una perspectiva optimista, la psiquiatria podria ser un “art del possible”, i així ho explica Luis Rojas Marcos, que en el seu últim llibre anima a pensar en positiu com una inversió summament rendible, tot afegint que encara ho és més actuar en benefici de la comunitat i no per a un mateix. Per il·lustrar-ho, posa l’exemple d’una d’aquestes fires de bestiar del Mitjà Oest, on es fan apostes per endevinar el pes d’un cap de bestiar viu. Cada competidor proposa una quantitat basant-se en el perímetre toràcic i la longitud de l’animal, posem 553 quilos i 450 grams. Ningú l’encerta amb exactitud, i és llavors quan una persona del jurat dictamina que se sumin totes les xifres apostades i es divideixi pel nombre de jugadors. Et voilà!, el resultat és exactament el pes de l’animal. És clar que les apostes no quadren mai d’una manera tan elegant, però acceptem que, si aquesta ètica airosa funciona per a l’estètica animal, no resultarà menys efectiva per a les arts.

L’individu, l’artista, l’obra d’art, no són separables del seu entorn social, expressen un món ple de relacions i singularitats més o menys contigües. L’Ego comú, aquesta quarta persona del singular, dirigeix la producció de l’homo faber, l’obra d’art, que es distingeix de la resta dels objectes per la seva modalitat de romandre en el món com a testimoni d’una cultura en la Història. En aquesta mundanitat rau la seva bellesa. Cultivar el bell i escollir companyies determina l’entorn estètic i l’acció (inter-acció) perquè sorgeixi l’inesperat.

En aquest sentit, l’any que s’acaba no ha donat gaire opció a l’acció humana, més aviat l’ha interrompuda, sense gaires possibilitats de debatre o comunicar-nos i amb la progressiva pèrdua de món comú en favor del món com a dada objectiva, on cada vegada ens sentim més estranys.

La cultura és motiu d’incomoditat en una societat de masses, comercial, i si no es té en compte aquest malestar, es descuida el que significa el poder transformador de l’art. Política i cultura necessiten el conflicte a l’espai públic, i les qüestions que se’n derivin partiran de l’audàcia dels fonaments aplicats en aquest espai habitat per les persones, és a dir, d’acció comuna òptima i no la recerca de la rendibilitat.

Más información

Què fa una butaca de Tàpies al costat d’una marededeu gòtica?

No hi ha prou reis mags per a aquesta societat desitjosa d’optimisme. I pel que fa a l’art, es diria que no hi ha un objecte creat per l’ésser humà tan lligat a la política. Avui dia, és més que probable que l’Ajuntament de Barcelona hagi entès per fi que tant l’ordenació urbanística com la protecció de la cultura —i la seva internacionalització— són decisions essencialment polítiques, perquè només en l’espai compartit i sota protecció del públic l’art troba el seu lloc i es fa present.

Sobre presencialitat, la mostra de MNAC Diàlegs intrusos proposa aquest aquí i ara, en establir diàlegs provocadors entre obres de les seves col·leccions, del romànic a l’art modern, i la de la fundació de Josep Suñol; tot un recordatori exemplar quan es compleix un any de la mort del mecenes barceloní. Pertorbarà veure el molt sexual Lucio Fontana Pillola al costat de les mans mutilades de Juli González; inexcusable la porta del caixer de banc de cap per avall, amb les innocents monedes de xocolata a terra, de Joan Brossa, al costat d’un llum d’estètica orientalista; els ulls obsessius, esotèrics, de Zush al costat de la iconografia romànica; i la cadira de tortura de Jaume Xifra convertida en vehicle cap a la redempció. La resta de les obres, fins a setze, són senzillament un senyal de parada en el camí per gaudir de les col·leccions del MNAC, que per si mateixes, i sense afegir-hi res més, valen el que no està escrit.