Construcció majúscula

El poliesportiu Camp del Ferro és un edifici compacte amb un programa esportiu encaixat hàbilment entre els seus murs perimetrals al districte de Sant Andreu de Barcelona, en un extrem de l’Escola Superior de Disseny i Art. Conté tres pistes, dues de soterrades situades en paral·lel i desenvolupades transversalment a l’accés, i una a la primera planta que es pot dividir en tres pistes en sentit longitudinal. Així poden arribar a funcionar fins a cinc pistes alhora: les seves dimensiones condicionen la grandària del conjunt i donen lloc a un volum de planta quadrada que emergeix sobre la rasant del carrer Pare Manyanet.

El problema d’encaixar les pistes no és de superfícies, sinó de volums, i per tant no d’àrees sinó d’aire, l’aire que requereixen els esports en què la pilota en moviment és determinant. Així, cada planta de pistes necessita diversos pisos. Mentre que se superposen dos nivells de pistes, aquests es transformen en sis pisos d’utilitats complementàries, serveis, vestuaris, alguns despatxos, escales i altres. D’una banda, les pistes amb les necessitats espacials de la pilota en joc; de l’altra, els espais de servei fets a la mida de les persones. En aquest tipus d’edificis, en què parlar de distribució obliga a imaginar-ho en l’espai i no tan sols a la planta, l’ofici es mostra amb tota la seva complexitat.

L’habilitat dels projectistes es deixa veure en algunes coses més. Una són les graderies per al públic, que estan superposades i són transversals als accessos i determinen la situació de les escales als extrems de l’edifici. Escales i grades pertanyen a una mateixa família: el seu ADN es caracteritza per lligar plantes i usos i acaben fent visible l’organització del conjunt i l’encaix de rellotgeria de les seves parts.

Tota la feina, reeixida, es fa patent en l’esforç que suposa, i que aquí es tradueix en l’estructura portant, en la qual les grans llums dominen i escriuen en l’espai: CONSTRUCCIÓ, en majúscules. Les barres de les 14 grans bigues en gelosia recorden, per sobre de les gràfiques del paviment de les pistes de joc, dels llums o dels enrajolats dels banys i vestuaris, que l’arquitectura és cosa de constructors. Ara que s’ha perdut el respecte al fet de construir, entrar en aquest edifici i trobar-se de tu a tu amb les primeres bigues que es despengen del sostre ens posa a lloc. Al carrer semblem vacunats davant la grandària dels edificis, però trobar-nos a l’interior amb aquesta demostració de dimensions fora del comú inquieta.

A l’exterior, la part emergent de l’edifici és conceptualment diferent, però les seves façanes es poden llegir com una traducció sofisticada dels espais interiors. El més destacat és que la seva aparença transmet una idea convencional de plantes superposades expressades a partir d’unes línies d’imposta que de fet no existeixen en tot el volum com a tals. Al contrari, aquesta lectura equívoca resulta un recurs notable per dotar l’edifici d’escala, ja que permet llegir-lo com qualsevol altre, comptant les plantes. A més, les diferents línies d’imposta s’utilitzen per donar una expressió diferent a cada planta i a cada cara de l’edifici, amb l’excusa encertada de la incidència solar de les orientacions. Aquest text és fet amb variacions d’un mateix material ceràmic, emprant diverses peces i colors. Tot plegat construeix unes façanes sense sobresalts on es veuen panys cecs, gelosies o finestres, que enriqueixen la llum a l’interior i tranquil·litzen el pes de la construcció en aquesta part de la ciutat. Però el més singular, i un encert indiscutible, és com els dos panys laterals de les façanes es retallen contra el cel. Un final amb corbes enllaçades que dibuixen el negatiu d’unes voltes i que coronen l’edifici amb una elegància singular que destaca sobre les voltes dels lluernaris de caire industrial veïnes.