Explicar el present

En un llibre de converses amb Juan Villoro, Ilan Stavans, traductor a l’espanglish del primer capítol de la primera part d’El Quijote i autor d’un assaig sobre la història d’aquest fenomen lingüístic, deia el següent: “No creas que mi pasión por el espanglish está libre de ambivalencia. Al principio lo odié. Representaba para mí la muerte del español y el retraso del inglés como lengua inmigrante. Sin embargo, el pasar de los años me ha dejado entender que toda lengua —el hebreo, el latín, el español— en un momento dado pasó por un periodo similar al del espanglish en la actualidad, un momento de transición, entre el idioma vulgar y el educado, en el cual ni su pasado ni su futuro eran vistos claramente”. I una mica més endavant afegeix: “No estudiarlo, no implementar estrategias analíticas que expliquen sus raíces, sus parámetros, su metabolismo, es repudiar la fuerza misma que hay detrás de toda tarea intelectual: explicar el mundo”.

'El càstig'

Guillem Sala
L'Altra Editorial
224 pàgines
18 euros

No se sap —perquè deu pertànyer al territori de la sociolingüística del futur immediat— si la llengua híbrida entre català i castellà que fa servir Guillem Sala (Barcelona, 1974) a El càstig, no només en els diàlegs sinó també en la veu narradora, indica que s’està immers en un procés de canvi. Però el lector sí que s’adona de dues coses: que un dels objectius de l’autor és explicar el món d’un present ben concret, el present d’ara mateix al barri de Sant Andreu, on la realitat verbal del carrer, i la realitat verbal del pensament de la gent, és un pur mestissatge; i que en aquesta novel·la Sala ha decidit entendre la literatura com una màquina d’enregistrar la banda sonora de cada dia, com si en comptes de la versemblança narrativa preferís el fatalisme decoratiu de la realitat, o com si preferís la narrativa sociològica més que la social.

Els fragments en castellà tenen un aire de postís, d’artifici innecessari, que llasten El càstig. I és una llàstima, perquè Sala ha escrit una novel·la que podria ser tan bona com qualsevol pel·lícula dels germans Dardenne: és un llibre extremadament calculat —a pesar que aparenti un caràcter formal destraler—, està subtilment executat —les tres primeres pàgines sintetitzen tot el que després es desenrotlla— i, com que el ritme de la trama no decau en cap escena, es llegeix d’una glopada.

A partir dels tres trimestres d’un curs escolar en un institut d’educació secundària, a El càstig es narra la vida de cada dia de dos personatges i els seus esforços (inútils) per dur una vida integrada harmònicament en el que es considera la normalitat. En primer lloc, hi ha la Sandra, una professora que pateix trastorns alimentaris, que només pot combatre l’angoixa amb autolesions físiques i morals, i que és incapaç de concebre cap mena de felicitat a la vora d’un home; i també hi ha l’Izan, un alumne seu de dotze anys, un adolescent en situació de risc, amb un caràcter indomable i indestructible, que agredeix sexualment una companya de classe, d’origen marroquí, i és expulsat de l’institut.

Sala presenta el sistema educatiu i la família com els llocs precisos d’una guerra en miniatura, com la cèl·lula germinal de tots els conflictes —la Sandra té una mala relació amb la mare i la germana, i els pares de l’Izan no es preocupen gaire de l’existència salvatge que du el seu fill—, i aconsegueix incomodar el lector sense buscar la creació de cap atmosfera asfixiant —les vides dels protagonistes són més que suficients perquè es vagin ofegant emocionalment, incapaços de seguir endavant. El càstig està construïda amb molta habilitat, i Sala domina el pas del temps, sap crear una progressió dramàtica en la relació de dependència entre els personatges principals, i la força tràgica cap a la qual desemboca progressivament la novel·la esclata amb contundència quan la Sandra i l’Izan aprofiten les vacances d’estiu per desposseir-se i explorar què hi ha més enllà dels valors civilitzadors de l’educació i la família.

Davant d’El càstig, es té la sensació que Sala ha fracassat verbalment i ha triomfat argumentalment. D’una banda, sembla com si l’autor hagués somiat amb massa optimisme que la paraula escrita pot documentar materialment la realitat de la mateixa manera que ho fa el cinema. D’altra banda, el lector sempre agrairà les peripècies i les catarsis emocionals de la Sandra i l’Izan.