Mentides i decisions

Fins i tot Fox News va decidir tallar una roda de premsa de la Casa Blanca per la insistència en els dubtes sobre l’escrutini que no es basaven en dades concretes. Se sumava al que havien fet prèviament les tres grans cadenes tradicionals nord-americanes amb la compareixença de Donald Trump, en què abusava de la seva tendència habitual a les falsedats o fins i tot directament a les mentides. Només un però. Que la Fox es va atrevir amb la directora de comunicació i no amb el seu cap.

Trump, cinc anys abans, havia trobat en Roger Ailes, llavors president de la companyia i acomiadat després per depredador sexual, el gran aliat per fer el salt a la política. Com que ara ja no podia trucar al seu amic, Trump es va posar en contacte amb el propietari, Robert Murdoch, per queixar-se dels comentaris durant la nit electoral de Chris Wallace, el més influent dels seus periodistes. L’analista, en directe, va retreure al president la seva infundada insistència en el frau en els vots per correu encara per escrutar. El veterà presentador, que també havia intentat moderar el primer debat frustrat per l’agressivitat de Trump, es treia així l’espina del seu admès fracàs per aquell caos, que va lamentar no haver estat capaç d’evitar. Va rebre pals per totes bandes, es va disculpar davant de la ciutadania, que, va dir, mereixia una altra consideració, en va responsabilitzar principalment el candidat a la reelecció però va ser felicitat per l’empresa, que va entendre que la promoció podia augmentar la seva popularitat i mantenir el lideratge.

I així s’estrenava i s’estenia una possible tendència a l'hora de determinar que una al·locució presidencial pot ser interrompuda si des del control central algú decideix unilateralment que l’audiència no ha de ser objecte de tanta desinformació. El debat està obert sobre si això és el que cal fer o si potser seria millor actuar com ho va fer Shepard Smith, a la CNBC. Emetre el discurs íntegre, per més tendenciós que sigui, i desmuntar immediatament després, un per un i durant cinc minuts implacables, tots els enganys presidencials.

En el fons d’aquest dilema s’amaga el gran principi filosòfic de què és la veritat i de qui s’atorga aquella virtut que, segons Ciceró, es corromp tant amb la mentida com amb el silenci.

Coincidia en el temps la publicació al BOE d’una ordre ministerial per lluitar contra la desinformació provocada per la difusió malintencionada de notícies falses. Un altre enrenou polític que evidencia l’habitual maniqueisme espanyol, perquè la queixa del PP oblida l’intent de l’Executiu de Mariano Rajoy de navegar per les mateixes aigües procel·loses i la seva tendència habitual a la confusió interessada. Així ho va denunciar i bloquejar en el seu dia l’actual ministra Margarita Robles.

No n’hi ha prou amb dir només la veritat, sinó que convé mostrar la causa de la falsedat. I per això no cal més que un periodisme millor

A l’empara del pla europeu d’actuar per combatre les cada vegada més altes amenaces de potències estrangeres d’intentar desestabilitzar les democràcies occidentals a través de falòrnies i ensarronades, el Govern de Pedro Sánchez s'ha ficat en un bon embolic per divagar i no concretar una decisió que, si és necessària per motius de seguretat, no sembla adequada per raons de llibertat. A més, es perd en la seva estructura i s’enreda en els mecanismes a seguir. Gairebé tots en mans de ministeris i organismes del mateix govern, per cert. Una cosa tan sospitosa com innecessària perquè apel·lar al bon periodisme continua sent, a dia d’avui, la millor arma defensiva davant de tant despropòsit.

I si es pensa en aquells professionals de la informació que s’apunten a la crítica insolvent, la desqualificació constant i la publicació d’informes falsos sense més base que un fosc interès desestabilitzador, cal recordar que, fins i tot en aquests casos, la llibertat d’expressió surt en la seva defensa com un dels pilars del sistema democràtic.

És clar que aquesta llicència no suposa llibertat d’insult, però per a aquestes qüestions ja hi ha els tribunals, que, per cert i dolorosament per als ofesos, acostumen a ser tan garantistes amb el dret fonamental com, de vegades, connivents amb alguns dels que n’abusen. Els reincidents habituals.

A més, i deixant les bones intencions de banda, admetem que el dia que la política va oficialitzar la mentida els governs es van quedar sense escut protector. Cap d’ells, ni els d’aquí ni els de fora, ha arribat al poder amb discursos i promeses certes i plausibles. Un programa electoral ja no és un compromís, sinó només una imprecisa declaració d’intencions. A això també es deu que, embrancats en la defensa d’una decisió indefinida com la publicada pel Govern, cada ministre l’entengui a la seva manera i les seves veus conformin un cor desafinat cada dia més habitual. Potser per això Aristòtil aixeca la mà, demana la paraula i adverteix que no n’hi ha prou amb dir només la veritat, sinó que convé mostrar la causa de la falsedat. I per això no cal més que un periodisme millor.