Rics, poderosos i clandestins

No hi ha putsch ni revolució sense un Estat Major. Normalment clandestí. És el que garanteix la logística del canvi de règim. En alguns casos també qui pren les decisions i nomena els qui han de donar la cara, amb independència del paper que juguin els polítics que es mouen en la legalitat del règim que cal enderrocar.

El procés independentista també ha comptat amb el seu Estat Major. Sabem molt poc de les seves característiques, la seva composició exacta, el seu sistema de treball, la seva relació amb els partits i amb el govern català. Ni tan sols sabem si encara segueix reunint-se i treballant per obtenir els seus objectius.

És una autèntica anomalia democràtica. Un cas d'ocultació als ciutadans d'una informació essencial. Especialment perquè les condicions de llibertats públiques en què es va engegar el procés independentista són difícilment millorables. Des d'un govern legalment constituït. Amb una policia pròpia. Amb pressupostos i mitjans de tota mena, especialment de comunicació. Amb una ràdio i una televisió directament governamentals i uns mitjans privats generosament subvencionats.

I malgrat tot, hi ha hagut una intensa i eficaç direcció clandestina, l'abast de la qual desconeixem. Catalunya no és Xinjiang o Palestina, ni tan sols Hong Kong o Bielorússia. Conduir un procés polític democràtic des de la clandestinitat en tals condicions, en un país occidental, perfectament reconegut i integrat en les institucions internacionals, només pot ser un disbarat sorgit de mentalitats arcaiques i vuitcentistes, potser bakuninistes o leninistes, mimètiques en tot cas pel que fa als ja desapareguts moviments d'alliberament nacional a Àfrica o Àsia.

La realitat és que la promesa d'emprendre un procés escrupolosament democràtic per aconseguir la independència de Catalunya només ha compromès els qui l’han cregut. Mai va ser democràtic, perquè no va ser legal ni constitucional, tal com la Comissió de Venècia del Consell d'Europa s'ha encarregat de recordar. No va ser democràtic perquè no es van respectar els drets de la minoria parlamentària, la que per més vergonya representava la majoria social. I no va ser ni és democràtic perquè la presa de decisions polítiques es va realitzar fora de les vies representatives i estatutàries, amb total opacitat, per part d'un grup de persones sense identificar que ni tan sols s'havien presentat a les eleccions.

En tot això hi ha una deslleialtat de difícil discussió per part dels qui han organitzat aquest Estat Major, i no tan sols en relació al conjunt de les institucions de l'Estat constitucional, sinó sobretot en relació als ciutadans catalans, obligats a sotmetre’s, uns amb gust, com és el cas dels que han votat aquests partits, i altres amb indiferència o disgust, com és la resta de la ciutadania. Part de l'anomalia democràtica de l'Estat Major clandestí pertany directament a les debilitats del periodisme, que no ho ha explicat.

Sense periodisme de qualitat que observi, investigui, pregunti i expliqui als ciutadans les qüestions importants que els afecten no pot existir pròpiament vida política democràtica, sinó merament manipulació i propaganda. Bona part del periodisme ha fallat estrepitosament. I quan ha fet la seva feina, ha estat amb freqüència assenyalat i castigat, des del poder català i des del pesat aparell dels seus mitjans de propaganda.

L'únic argument salvífic d'aquest Estat Major, en la línia del somni del jutge Marchena o de la catxa, el farol de l'exconsellera Ponsatí, és que la seva existència era tan fictícia ho va ser després la independència i la república. Aquestes persones que van participar en reunions informals de govern al Palau de la Generalitat en els moments més crucials se'ns presenten com a mers monitors d’una mena de colònies de vacances organitzades sota el rètol del procés independentista. Segons aquesta visió, era part de l'engany elevat al cub amb el qual es va arrossegar centenars de milers de persones darrere de la quimera independentista i es va intentar convèncer tothom de la serietat del canvi de règim que es proposava.

De les converses telefòniques entre els membres de l'Estat Major gravades per la Guàrdia Civil sorgeixen diversos motius de preocupació. Un d'ells va tenir una intensa activitat de contactes a Rússia. A aquest individu pertany l'especulació sobre els morts que es necessiten perquè el procés triomfi: els xifra en un centenar. També coneixem els negocis, requalificacions i pressions informals exercides per uns i altres aprofitant l'autoritat de la seva pertinença a l'Estat Major. Si no convencen les indagacions de la policia i del jutge, potser seria interessant que fos el Parlament, o la diputació permanent quan es disolgui, qui s'ocupés de el cas.

Un cert optimisme periodístic considera que la història no admet secrets i tot acabarà sabent-se. Una part ja la sabem, i no exactament gràcies al periodisme. I si es tracta de política i negocis a Catalunya, com és el cas, cal tornar a la duríssima frase d'Agustí Calvet, Gaziel, en les seves imprescindibles Meditacions en el desert, referides a la Lliga de Cambó, tan adequades ara per al nostre cas : “Tots, absolutament tots –com si el destí els hagués tallat amb un patró únic– han acabat igual: políticament no han deixat res; econòmicament, tots s'han fet rics”.