El major Trapero

No hi ha precedents propers d'una indústria editorial tan potent com la que es va disparar arran del procés català. Llibres des de gairebé tots els punts de vista van inundar les llibreries, al mateix temps que es competia en enginy per qualificar l'assumpte. I, no obstant això, el cap dels Mossos d'Esquadra, el major Josep Lluís Trapero, ha estat durant tot aquest temps una peça difícil de cobrar-se. En un país aficionat al col·leccionisme, on a les persones se les tracta massa vegades com si fossin papallones per col·locar a l'àlbum amb una agulla banyada en formol, agrada molt trobar qui pugna per escapar-se de l'arxiu, de l'arquetip, de l'adscripció obligatòria. La sentència de l'Audiència Nacional que ha absolt el major Trapero i els seus col·laboradors dels delictes greus dels quals se'ls acusava aporta una mica de claredat en l'aigua tèrbola. Per a l'opinió pública, Trapero va ser algú que va saltar a la rellevància en els dies tristos de l'atemptat integrista a la Rambla de Barcelona. Com passa en temps de desencant i confusió, els ciutadans necessitaven llavors portaveus resoluts, capaços i amb virtuts sòlides com la transparència.

Però després de l'agost de la solidaritat va venir el setembre de la desunió i finalment es va arribar al primer d'octubre en un estat d'enverinament i agressivitat insòlit. El paper dels Mossos d'Esquadra es va posar en dubte i la seva plana major va quedar pràcticament adscrita als moviments secessionistes sense que ningú es dignés a concedir als professionals el benefici del dubte. La sentència judicial dictada per dos dels magistrats de l'Audiència Nacional deixa en un mal lloc els informes de la Guàrdia Civil, redactats, com ha passat en altres preocupants ocasions –i això inclou la trama policial sota el Govern de Rajoy–, al dictat d'una superioritat captiva políticament. El prestigi dels cossos i forces de seguretat surt sempre malparat quan es veu forçat per l'agenda partidista. De fet, el major Trapero és una altra víctima d'aquesta trituradora de picar carn que és la política per als qui sucumbeixen, des d'altres àmbits de la societat, als encants d'aquest ofici.

L'absolució retorna el major Trapero a l'espai que ocupava abans d'embolicar-se en els penosos successos al voltant del referèndum il·legal d'octubre del 2017. Aquells dies, la passivitat dels Mossos va poder ser sospitosa, però sens dubte més d'acord amb la prudència i el bon criteri que no pas la penosa gestió de Rajoy i Sáenz de Santamaría. Allò va acabar en un dia infaust per a la imatge d'Espanya. La violència policial va ser un desastre que va forçar a comprometre totes les institucions de l'Estat. El gran engany dels dirigents secessionistes va obtenir gràcies a això un rèdit de martiri civil que encara capitalitza i ho farà mentre duri un vaivé carcerari insostenible. Enmig de tot això, Trapero va ser colpejat pel tsunami. Ningú sabrà mai les cicatrius que aquests esdeveniments han deixat en el seu esperit, però cada vegada que ha anat a declarar, en contrast amb altres dirigents polítics de mala memòria i escapismes vergonyants, els que l'escoltaven sentien que el major, com un bon capità de vaixell, va conservar l'honestedat professional, fins i tot entre els sotracs de la tempesta.