Corrupció moral del cadell burgès

Com passava a El franctirador, situada a la Polònia del 1991 sense que mai s’imposés cap sensació d’impostura, com passava en alguns contes de Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà —on es viatjava a l’Amèrica dels anys cinquanta, es visitava Noruega i es travessava Jamaica sense que tampoc es reproduís cap imatge de postal turística—, a Tsunami, 30è premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler, Albert Pijuan (Calafell, 1985) continua ampliant el territori geogràfic de la literatura catalana, i, de manera absolutament convincent, transporta el lector a Sri Lanka i a Puerto Vallarta (Mèxic) i narra les vicissituds dels hereus d’una extensa cadena hotelera que neix dècades enrere amb una pensió familiar a Salou.

TSUNAMI

Albert Pijuan

Angle Editorial

272 pàgines

17,90 euros

A més a més, com si dugués a bon port el que no fa la Nu, la nòvia d’un dels tres cosins eixelebrats que protagonitzen Tsunami, que vol escriure un guió cinematogràfic “sobre la decadència de la burgesia”, “un tros de tema perquè la burgesia catalana no és com la centreeuropea, que com a mínim ha tingut la decència d’exhibir públicament el seu autoodi en novel·les i pel·lícules”, realitza una demolidora pintura de la corrupció moral, la inconsciència i la falta de cautela dels cadells d’una determinada classe social que viuen segurs de ser els amos del seu món.

Certament, Tsunami “va d’una família que dirigeix una cadena d’hotels, que és un sector que sintetitza a la perfecció la dinàmica fagocitadora de la classe dominant, la qual, sota la política de terra cremada, extreu tot el bé d’un lloc per emportar-se’l a casa i que té l’habilitat, mentre dura l’espoli, de crear a ulls de les seves víctimes un miratge de benestar, la clau de la seva supervivència”, però la direcció narrativa que emprèn Pijuan, per sort, lluny del sentimentalisme i a la vora de la compassió, va molt més enllà de la simple denúncia i atrau el lector gràcies a uns motius estrictament literaris.

Hi ha una prosa “que bascula entre l’exaltació i l’atordiment”, una prosa feta de frases i frases que es van estenent i estenent sense punts i sense punts i a part —com si cada capítol s’assemblés a un bloc verbal destinat a propinar un cop de maça—, i que cauen sobre l’ànim del lector com l’onada gegantesca del títol, com si constituïssin l’única manera de representar els desvaris o les ressaques que els protagonistes i bona part dels secundaris suporten gràcies a l’alcohol i la cocaïna i altres estupefaents, o com si fossin el camí més recte i necessari per descriure els excessos i les desmesures d’uns quadres de costums a frec del deliri imparable, minuciosament descrits, talment com si Pijuan tingués la mirada d’un comediant estoic.

Hi ha, en segon lloc, l’habilitat d’aconseguir que Tsunami no esdevingui una novel·la presonera del virtuosisme estilístic i que, més enllà del calculadíssim ritme verbal que segresta l’atenció des de la primera pàgina, el lector no pugui deixar d’estar atrapat per la incògnita dramàtica que es planteja a la primera part i que flota com una amenaça al llarg de la trama, com si Pijuan es reivindiqués també com un narrador capaç d’improvisar un relat que, explicat d’una altra manera, donant més rellevància i energia als fets que a les frases i mirant el món més com un apocalipsi que no pas com una sàtira, podria escoltar-se atentament assegut a la vora del foc.

I hi ha, en fi, un tercer aspecte no menys notable: la capacitat de Pijuan per transformar un gènere com la comèdia (perquè Tsunami no deixa de ser un vodevil familiar ple d’embolics i malentesos) en una obra de substància política, de venjança antropològica, de reflexió ecològica, sobre el bé o el mal de la hiperinformació i la hipervisibilitat, sobre la llibertat de les masses i l’expansió del turisme. També fa gràcia que sigui una gran novel·la sobre la burgesia catalana i que a penes es trepitgin carrers de Barcelona.

A l’inici de Tsunami els pares dels tres hereus de la cadena hotelera compren un elefant de marfil, de metre i vint d’alçada, amb els ulls de safir blau i el llom cobert d’una tela d’or adornada de gemmes verdes i vermelles (o robins i maragdes), i pregunten als tres nois què els sembla. Està bé, diu un d’ells, i els pares “es donen per satisfets amb la resposta”, encara que sigui errònia perquè, evidentment, l’única resposta acceptable —com passa amb aquesta novel·la de Pijuan— seria que està molt i molt bé.