Infantesa, pobresa i covid-19

A Catalunya hi ha nens i nenes que només han conegut la crisi. Van créixer sota els efectes de la crisi econòmica del 2008 i, sense ni un parèntesi, han passat a viure una pandèmia. Es faran grans i tota la seva infantesa i adolescència haurà transcorregut sota els efectes d'una crisi econòmica contínua.

La covid-19 ha aguditzar encara més situacions de precarietat que afectaven una part molt àmplia dels nostres infants. Avui, hi ha més nens i nenes vivint sota el llindar de la pobresa que els que hi havia al març, i els que ja hi vivien estan molt pitjor. Save the Children calculava al juliol que la taxa de pobresa infantil de 28,6% arribaria a 34,6% si no preníem mesures urgents per evitar els efectes de la covid-19. Les últimes xifres de l'Idescat parlen de 31% i, si es compleixen les prediccions, a final d'any tindrem mig milió de nens i nenes vivint sota el llindar de la pobresa.

Són xifres intolerables per a una societat com Catalunya, amb un nivell de riquesa propi d'una regió rica de l'Europa occidental però amb un nivell de pobresa infantil equivalent al dels països més pobres de la Unió Europea. Són xifres que s'expliquen perquè la infància no ha estat una prioritat dels governs de Catalunya en l'última dècada, en la qual han retallat sense pietat la salut, l'educació, els serveis socials i les polítiques d'infància i família, que representen l'única finestra que permet als infants més vulnerables trencar el cercle viciós de reproducció de la pobresa.

El 2011 Artur Mas va anunciar que portaria les retallades més enllà que qualsevol altra administració sense tenir en compte que en aquell moment un de cada cinc menors ja vivia sota el llindar de la pobresa. Des de llavors, la situació no ha fet més que empitjorar. Abans de la pandèmia, Catalunya tenia 235.000 llars en situació de pobresa severa però només 81.000 es beneficiaven de la renda garantida de ciutadania (RGC). Un 65,5% quedava fora de qualsevol tipus de prestació, 154.000 llars.

Com viuen aquestes llars? Parlem de famílies amb ingressos al voltant de 355 euros, que no poden alimentar-se correctament, que no poden comprar roba quan canvia l'estació i que afronten greus dificultats per pagar els subministraments i el lloguer. Són famílies que viuen reallotjades o en infrahabitatges. És una situació límit. Però va arribar la covid-19 i no es va fer res. Ho sabem perquè el president Quim Torra reconeixia el 3 de juliol que les sol·licituds per accedir a la RGC havien crescut un 95% entre el març i el maig però el Govern constatava en una nota de premsa que la xifra de beneficiaris havia augmentat en 374. Només 374 respecte a 154.000 famílies en situació de pobresa severa.

El 2011 l'Enquesta de Condicions de Vida va evidenciar que el 4% dels nens i nenes menors de 16 anys a Catalunya tenien greus privacions en l'accés a l'alimentació, en concret 50.000. Des de llavors s'han anat anunciant diversos protocols que no han arribat mai a desplegar-se. Cap Govern ha comptabilitzat els casos de malnutrició ni s'ha fet res per revertir una de les retallades més punyents de l'última dècada: eliminar les beques menjador a secundària impedint l'accés dels adolescents que no tenen recursos a la possibilitat de menjar al migdia.

Ha arribat la pandèmia i ens ha trobat en la pitjor situació. Unicef i el Tercer Sector diuen que mai tantes famílies s'havien empobrit d'una manera tan ràpida. També que la crisi no està afectant tots els nens i nenes de la mateixa manera, sinó que la desigualtat prèvia és determinant. Catalunya necessita un canvi, el necessita per moltes raons però una d'elles és que no podem continuar hipotecant la vida de mig milió de nens i nenes.

Beatriz Silva és diputada del PSC al Parlament de Catalunya.