La cantant catalana Rigoberta Bandini, viral a Spotify amb ‘In Spain we call it soledad’

Rigoberta Bandini no existeix. És una invenció de l'artista multidisciplinària Paula Ribó (Barcelona, 1990) per posar una mica de llum en aquests temps. Amb quatre temes publicats el 2020 i videoclips gravats amb el mòbil, ha arribat a les primeres posicions de la llista dels virals de Spotify.

Aquesta creadora catalana de 30 anys canta des dels sis, compon des dels nou, és la veu de personatges com Chihiro o Caillou en castellà, ha publicat una novel·la d'autoficció anomenada Vértigo (Círculo Barcelona), ha estrenat les seves peces teatrals com a directora, dramaturga i actriu al festival Temporada Alta de Girona o al Teatre Lliure, entre d'altres, i troba inspiració per escriure poesia fins i tot en el concepte d'una transferència bancària. Però ha estat la música que crea i interpreta el seu personatge Rigoberta Bandini la que l'ha convertit en una de les revelacions artístiques de l'any. Les seves lletres iròniques, poètiques i reflexives, algunes sorgides durant el confinament, són un cant a la celebració de la vida amb un bany de música electrònica. “M'agrada que la música faci plorar i ballar alhora”, explica en el seu perfil d'Instagram. I, tot i que encara no hagi pogut fer cap concert en directe, ho farà el dia 25 d'octubre als jardins de La Sedeta a Barcelona amb Brigitte Laverne i Hidrogenesse i les entrades ja estan esgotades.

Ribó despenja el telèfon a les nou del matí i reconeix que ja és un dia molt viscut. Com ella afirma: “El que té de bo despertar-te a les set amb el teu fill és que a les nou ja estàs dutxada, vestida i ready per cantar cobles”.

En la seva biografia diu que va començar a cantar el 1996, amb sis anys. És cert?

Sí, una professora de l'escola va fer un càsting per a un festival de composició infantil molt famós a Itàlia anomenat el Zecchino d’Oro. Em van triar i vaig anar-hi dos mesos amb la meva mare. Va ser la meva primera experiència en un escenari i a la televisió. Així vaig començar a veure el material de què estava feta aquesta professió. Després vaig haver de tornar a l'escola i va ser un disgust…

Però l'any següent, amb set, va començar a fer doblatge. Ho va demanar vostè o va ser cosa dels seus pares?

Vaig ser jo! Aquella mateixa professora va escollir un grup de noies per fer doblatge i la meva germana en va ser una. Va començar a doblar l'Spinelli de La banda del patio. Gravava cada divendres perquè era una sèrie amb molts capítols, bastant esclava i jo anava amb la meva mare a veure-la. Berenàvem fora de la sala i l'esperàvem. A mi em flipava i a tots els directors que passaven pel meu costat jo els insistia, molt pesada: “Fes-me una prova! Fes-me una prova!”. Per fi em van fer una prova i em van agafar per fer de Caillou a Televisió Espanyola. Vaig estar-hi tres anys, la directora m'estrenyia l'espatlla quan havia de dir la frase i era com una activitat extraescolar molt guai que em va ajudar a agilitar la lectura. D'aquí vaig passar a fer pel·lícules de Disney i fins avui.

Amb quin personatge al que li ha posat veu la gent al·lucina més?

Amb Chihiro a la gent se li'n va l'olla perquè a qui li agrada El viatge de Chihiro és molt fan.

Compon des dels nou anys. De què tractava la seva primera cançó?

La meva mare és professora de música, em va ensenyar quatre acords i quan me'ls vaig aprendre, en comptes de provar a veure si podia tocar Stand by me, em va sortir inventar-me cançons. La primera anava del sol i els estels i era optimista com una tassa de Mr. Wonderful. En aquell moment escoltava molt La Oreja de Van Gogh, així que em va sortir un tema molt orejavangonià.

Escriu teatre, poesia, actua, fa collages, doblatge, canta i compon. Quan es toquen tantes tecles, és més difícil enfocar-se en alguna cosa?

Sí. Des de petita em costa estar concentrada en una sola cosa gaire estona. Però el fet d'haver pogut anar passant d'una cosa a l'altra a la vida m'ha salvat. Una creació alimenta l'altra i, quan em bloquejo, canvio de matèria. Ara, amb Rigoberta Bandini la poesia, el teatre i la música s'uneixen i crec que durant un temps no necessitaré res més.

Rigoberta Bandini és un personatge?

És una cara de Paula Ribó que estic descobrint. El primer directe és d'aquí a una setmana i aquí descobriré molt més. El que sé és que necessito elements externs per convertir-me en ella. La Rigoberta té una part clàssica amb un element friqui que desconcerta. Per exemple, a la foto d'aquesta entrevista és la gorra marroquina. Mentre em retrataven m'he adonat que la Rigoberta és més personatge del que em pensava i, alhora, és una part de mi perquè soc molt friqui de moltes coses.

Per exemple?

He estat llegint sobre les divinitats que viuen en nosaltres i la Rigoberta és l'Emperadriu, un arcà major que barreja joventut i maduresa, però també és bastant Demèter, la deessa maternal. És curiós però tinc un sentiment de maternitat cap al meu públic. No pel fet de voler protegir-lo sinó il·luminar-lo.

En el seu llibre Vértigo (Círculo Barcelona) escriu una carta a la seva bilis on diu, gairebé com si fos una profecia pel que està passant amb la seva música: “Seré d'aquestes matèries enlluernadores com tu. Il·luminaré habitacions senceres”.

El meu objectiu final és il·luminar des de la ironia, la diversió, el sentiment d'unió i la celebració de la vida malgrat tot el que ens pugui passar. Parlar de les nostres febleses, contradiccions, del poc control que tenim sobre el nostre destí, d'allò petit que ens fa sentir grans. A veure, és que estar viu és una experiència molt forta. Jo he gestat un fetus que s'ha convertit en el meu fill i ara l'estimo. És tot molt boig. Així que unim-nos en aquesta bogeria de viure a través de la música.

El vídeo de Too many drugs el va gravar a casa confinada i embarassada. Va tenir el seu fill durant el confinament?

El vaig tenir just quan podíem sortir una mica. A l'inici del confinament vaig tenir una mica de crisi i paranoia per portar un fill al món en aquests moments, però després vaig canviar el xip. La meditació em va ajudar moltíssim. En veure aquestes imatges de les platges tan netes, sense contaminació i amb peixos tan bonics vaig pensar que havia d'aferrar-me a les coses precioses que li estaven passant a la natura perquè era l'única cosa bona que el món ens estava oferint. Així va ser com la meva parella i jo vam aconseguir capgirar-ho, començar a gaudir i vam deixar de sentir-nos culpables per només veure sèries, menjar i no fer res més.

Bé, va compondre un tema, va gravar un vídeo….

Sí, és que feia molt que no componia i Fiesta em va sortir una tarda en el confinament com un vòmit. Després vaig pensar a fer el vídeo casolà.

I al cap d'unes setmanes, el seu altre tema In Spain we call it soledad apareix en els primers llocs de la llista dels 50 virals de Spotify. Esperava aquesta repercussió?

No. Tenia moltes ganes que la meva música arribés a la màxima gent possible perquè és el més satisfactori. Però vaig pensar que seria més lent o arribaria a tenir un abast més controlat. In Spain... és al quart lloc d'aquesta llista perquè fa uns dies, C. Tangana va pujar una playlist de cançons semblants a les que sonarien el seu nou disc i la va triar. Com arribi al número u em moro.

També ha sonat el seu tema Too many drugs en el sisè episodi de la sèrie Veneno.

Sí. Em sento súper orgullosa que la meva cançó estigui en un projecte de ficció tan potent com Veneno. A més de tot el que significa per a aquest col·lectiu de dones en l'àmbit social, en l'artístic em sembla una sèrie increïble. Quan em va trucar Javier Calvo i em va dir que li agradava molt la meva música i que l'havia encaixat en una seqüència, vaig flipar.

L'any passat, en la presentació del seu llibre es va deixar tatuar pels assistents.

Sí. Vam llogar una habitació a l'hotel Pulitzer de Barcelona i vam crear una instal·lació sonora perquè la gent hi entrés amb auriculars. Igual que el llibre, era un ritual sobre la ruptura, sobre el que significa deixar l'empremta en la pell d'algú i com et sents en fer-ho. Era una reflexió poètica i en un moment del recorregut, cada persona em podia tatuar un punt. Ara tinc uns quants punts petitons pel cos. Ha, ha, ha. Juntament amb el llibre va ser una experiència molt xula.

En el llibre fa l'ullet a Lo raro es vivir, de Carmen Martín Gaite.

És que l'adoro. Ja només amb aquest títol…

Què és el proper que farà Rigoberta Bandini?

Una cover de Beethoven que va versionar Mocedades. És tela friqui però ha quedat una cançó molt xula i molt èpica. També tindrà el seu videoclip, però no serà casolà com els anteriors. El d'In Spain... el va fer Borja Pakrolsky a partir de vídeos gravats amb el mòbil amb zero pressupost i resultat mil. Per a aquest no és que hi hagi gaire més pressupost però ja és en un estudi amb un equip de rodatge, etc.

Si no hagués estat per la covid-19, ara estaria estrenant a Nova York la seva peça teatral Richard III and they’ve never heard of love.

Sí. És una coproducció del Festival Grec amb La MaMa Experimental Theatre de Nova York i el Teatre la Gleva. I si ho penso, gairebé millor no haver-hi anat perquè amb la Rigoberta i amb el nadó hauria estat una mica salvatge.

Al seu Instagram ha pujat alguna foto amb el seu nadó a l'estudi parlant de la conciliació laboral.

Sí. És que en el nostre cas és compatible la conciliació perquè la meva parella també té una feina molt flexible. Cap dels dos anem a una oficina, no tenim un horari fix i això ho fa tot més fàcil. Si jo em dediqués a la música i ell treballés fora de vuit a sis no seria tan fàcil.

El 25 d'octubre presenta els seus temes en directe i, encara que ha tingut altres grups anteriors com The Mamzelles o The Kardoshians, com afronta el primer concert de Rigoberta Bandini?

Al principi estava cagada per la part tècnica perquè és difícil portar la música electrònica al directe perquè soni semblant al disc. La meva parella, l'Esteban, és un dels músics que toquen amb mi, està pencant molt i ara ja tinc moltes ganes que arribi el dia.