Literatura, enorme garbuix

Acantilado ha publicat diversos llibres d’Antoine Compagnon, home de reconeguda saviesa, ara professor a La Sorbona i a Columbia University (Nova York), lloc, el segon, on solen acudir les grans testes franceses per arrodonir el sou o més aviat per triplicar-lo.

Ara l’editorial ens sorprèn amb el primer dels grans treballs de l’autor esmentat, La segunda mano o el trabajo de la cita, traducció de Manuel Arranz (Barcelona, Acantilado, 2020), publicat a França el 1977. Gràcies a aquesta obra, que de fet no va ser escrita per al gran públic sinó per a un tribunal de doctorat de molt pocs membres —es tracta d’una tesi dirigida el seu dia per Julia Kristeva, que també va dirigir la de qui firma aquest article—, els estudiosos de teoria de la literatura, matèria que té molt bona escola a la UB, podran no solament fer-se una idea de tots aquells elements que es consideren secundaris en l’art d’escriure —la citació pròpiament dita, la bibliografia, la cronologia, el resum biogràfic, la nota al peu, l’entreguionat, els incipit o epígrafs inicials, els signes parentètics, etcètera—, sinó que seran capaços, a més, d’ordir una genealogia del pensament de l’autor: perquè Compagnon demostra, quan aquest llibre es posa en fila amb tota la resta dels que hem conegut abans, que va començar sota l’advocació del formalisme que esqueia als anys 1970 —a París més que enlloc—, que va passar després per l’estudi d’un sol autor de categoria (Proust entre deux siècles, que no em consta que s’hagi traduït), després per la història de les institucions literàries, de la cultura i les idees, en un magnífic llibre sobre La Troisième République des lettres, tot per acabar escrivint un llibre que, de fet, es troba als antípodes del primer que va publicar i que ara ha estat editat a Barcelona: El demonio de la teoría (Acantilado, 2005).

El cas és que, en efecte, Compagnon, de la mà dels grans intel·lectuals i professors estructuralistes, lingüistes, semiòlegs i formalistes en general d’aquells anys, Kristeva, Genette, Barthes, Blanchot, Jakobson, Lacan, sense oblidar la lliçó dels retòrics clàssics (possiblement via Genette, autor del fonamental Palimpsestes. La Littérature au second degré; no via Kristeva), és a dir Aristòtil, Ciceró, Quintilià i tutti quanti, va escriure una tesi molt documentada, però que ja presenta els senyals de l’historiador de les lletres i defensor de la lectura a seques, com s’ha acabat demostrant en els seus últims llibres. Diguem que el formalisme no va enverinar-li el gust per la literatura.

Genette —també professor nostre a l’École Pratique des Hautes Études de París— degué ser qui va sembrar en Compagnon l’interès per la funció que ostenten, en tota obra literària —fins i tot a La Ilíada—, aquests elements ja esmentats, que no formen part de l’estil ni de la història pròpiament dits, però que permeten, més bé que cap altre element, situar una obra en el maremàgnum literari —apassionant, per cert— de la tradició, les influències, la necessitat de suport d’autoritat, la insinuació, la precisió, la modulació, i tantes altres coses. En veritat, com diu l’autor citant Montaigne: “No fem altra cosa que glosar-nos els uns als altres”, igual com es diu que tota la història de la filosofia consisteix en notes a peu de pàgina dels textos de Plató. Quan Virgili escrivia: “Armes canto i l’heroi que el primer, de la costa de Troia, feu cap a Itàlia, empès pels destins, i als ribatges de Lavini” (trad. Miquel Dolç, Ed. Alpha), no feia altra cosa que citar les dues epopeies homèriques: “Canta deessa, la ira funesta d’Aquil·les Pelida, ira que obrí als aqueus el camí d’innombrables sofrences” (trad. Miquel Peix, Ed. Alpha). I això, com era d’esperar, va arribar fins als grans autors d’epopeies del Renaixement, com l’Ariosto (“Le donne, i cavallier, l’arme, gli amori, / le cortesie, l’audaci imprese io canto”) o com el Tasso (“Canto les armes pietoses i el guerrer que, coronant la gloriosa empresa, salvà el primer la tomba de Jesús, forjant l’esperit i l’espasa”). No costaria gens trobar gloses com aquestes en molta literatura contemporània. Dante o Cervantes, tan genials, van començar els seus llibres majors situant el lector a la vora del camí de debò que farien els seus hereus respectius; però no paren d’esmentar textos i històries pretèrites.

No s’equivocava Eugeni d’Ors, sense ser cap rhetor, quan deia que “Tot el que no és tradició, és plagi”, perquè tota la història de la literatura —fins i tot la d’Irene Solà, que ha fet una novel·la que és com una glosa monumental de l’art (menor) de Mercè Rodoreda— és un cabdell de fils enredats en què sempre resulta difícil trobar el cap o la cua i destriar l’enfilall. Però aquesta és la grandesa de la nostra tradició literària, que passa per Mesopotàmia, Egipte, Israel, Grècia, Roma... i Mollerussa, si m’escanyàveu. Gràcies a aquest llibre més especialitzat de Compagnon podrem dir, tot referint-nos al garbuix de la història literària: “E il naufragar m’è dolce in questo mare”.