L’escola Corona

Les escoles estan en aquest inici de curs sota els focus. Inici marcat pels esforços per aconseguir que es pugui començar presencialment amb garanties. Sembla haver-se entès que cal reunir-nos per aprendre, potser més que en qualsevol altra activitat. L’escola, l’aula, és la reunió.

Des de l’arquitectura aquesta és una ocasió especial per pensar els edificis en un canvi de rumb com el present. Criden l’atenció les detallades observacions que s’han fet sobre aules, menjadors i patis d’escola, amb indicacions força precises, quasi com a condicions de l’encàrrec d’un projecte d’arquitectura. Diversos mitjans han abordat aquesta qüestió amb una visió retrospectiva i han deixat veure les similituds del moment actual amb el que va representar la tuberculosi a principis del segle passat.

Fa uns dies, la Smithsonian Institution va publicar un article sobre les escoles a l’aire lliure sorgides com a forma de combatre la tuberculosi al XX, en el context de la covid-19. Hi ha qui ha vist en aquella crisi l’inici de l’arquitectura moderna com a presa de posició davant d’aquella malaltia. La crisi també ha tornat a fer pensar en les jornades del març de 2019 Nous espais, nous aprenentatges, organitzades pel COAC, la Fundació Jaume Bofill i el Departament d’Educació, que posaven en qüestió els espais educatius a Catalunya. Es va insistir en l’obsolescència de les aules de les escoles i es van proposar innovacions imaginatives.

La situació ha posat la qüestió de la salut al centre del debat i ha deixat les ànsies de flexibilització en un segon pl, encara que potser aquells debats permeten ara observar aquest inici de curs no com un simulacre teòric sinó com una necessitat, plantejant-nos si les aules poden improvisar-se als menjadors, patis o terrat. Ara va de debò.

Més enllà dels espais oferts per l’Ajuntament de Barcelona, i exteriors com el Park Güell o la Ciutadella, s’obren interrogants sobre les activitats que fem en espais tancats, com les aules, imaginades en llocs que no identifiquem com a edificis. Tot plegat ha tornat a posar d’actualitat els antics projectes d’escoles a l’aire lliure i podria servir per obrir un debat sobre el dèficit d’exteriors d’aprenentatge que equilibressin la realitat estreta i hiperdireccionada de tauletes i ordinadors; al cap i a la fi, Newton va descobrir la gravetat sota un arbre.

A l’exterior, ja sigui pati, jardí o parc, els elements que defineixen les aules i que associem a la seva activitat o no són iguals o no hi són. No hi ha parets ni sostres, però en canvi és rellevant que hi hagi un mur proper, una tanca vegetal o un arbre, un element que doni suport al que fem allí. Tot plegat, les aules potser no les fan les quatre parets i sí, en canvi, l’attrezzo educatiu, un mobiliari elemental, la seva disposició i els estris. Però, per sobre de tot, l’aula la fan mestres, professors i estudiants. Les nostres escoles actuals haurien de repensar els patis i llevar als esports la seva escandalosa preponderància. Futbol i bàsquet semblen el centre de la institució, i les aules, simples espectadores d’aquestes activitats. Una situació que es podria canviar, ara que hem vist, gràcies a la covid-19, que es pot viure sense futbol. Despavimentar els patis i pensar si no haurien de ser més aviat jardins, i concebre’ls com l’extensió plantada de les aules. Repassar els exemples pioners d’escoles amb aules a l’aire lliure, com les de Suresnes de Beaudoin i Lods del 1932-1935, la d’Amsterdam de Duiker i Bijvoet de 1930 o la de la Laboral de Tarragona de 1952-1956, podria contribuir al debat, també quan aquesta crisi passi. Un d’aquests exemples, el construït a Califòrnia per Richard Neutra el 1935, la Corona Avenue School de Los Angeles, resulta avui, amb el seu nom, tota una premonició.