L’alegria de Dickens

Hem arribat a l’inici de la temporada i per posar un gra d’alegria en temps difícils parlarem, encara que solíem fer-ho en acabar-la, d’un dels llibres més agradables que s’han escrit, Els papers pòstums del club Pickwick, més i tot que el Quijote si tenim present que la llengua emprada per Charles Dickens l’any 1836-1837 és més fàcil d’entendre, almenys en català, que la llengua de Cervantes d’inici del segle XVII. (La llengua catalana en què, segons el descerebrat Institut de Nova Història, va ser escrit originalment el Quixot devia ser força complicada, a jutjar per la traducció castellana que tothom coneix. Ja és pega que posseïm exemplars de les primeres edicions de la traducció castellana del Quijote, i, en canvi, no en tinguem cap de l’original català de Miquel Sirvent; només tenim dues traduccions catalanes de la traducció castellana apareguda el 1605 i el 1615, la d’Antoni Bulbena, de 1891, i la de Sebastià Sánchez Juan, de 1936. Quin embolic, el món de les lletres! Per això els d’aquell Institut esmentat poden forjar impunement tantes fantasies.)

 Pel que fa al nostre Pickwick cal advertir els lectors que, si el volen llegir en català, tenen dues possibilitats: poden agafar la versió de Josep Carner, de l’any 1931, sempre reeditada a edicions Proa, o la versió de Miquel Casacuberta, a l’editorial A Contravent, de l’any 2012. Les dues són magnífiques: la de Carner és una fàbrica de llengua catalana, encara que de tant en tant s’inventi alguna cosa, i la de Casacuberta està escrita en el català que ara fan servir per escriure aquells que saben llengua catalana, que sens dubte és millor llengua que “el català que ara es parla”.

També el Pickwick de Dickens és ple de registres verbals diversos. De fet, el llibre no va aconseguir l’èxit clamorós que sabem fins que l’autor va incorporar a la novel·la un personatge que parla una llengua molt distinta de la del grassonet senyor Pickwick i els seus companys d’aventures: Sam Weller, que xerra en dialecte cockney i deixa anar refranys i proverbis amb la mateixa facilitat i saviesa popular que Sanxo Pança. Més encara: un conegut de la colla, Alfred Jingle, un enorme cantamanyanes, parla en una mena de llenguatge whatsapp de l’època, en un estil que sembla après dels telegrames —ara veieu: el telègraf va ser inventat pel senyor Morse l’any 1837, el mateix any de l’edició en forma de llibre del Pickwick! Diu aquell a la “tia fadrina” referint-se a un suposat matrimoni convingut: “Impossible, no hi ha manera, avís a l’església, presentació de llicència avui, cerimònia demà”, sense paraules que lliguin cap sintaxi (capítol X). I n’hi ha un altre, August Snodgrass, que es passa tot el llibre afirmant els seus dots per a la poesia, però que ni compon ni recita un sol vers en tota l’obra: copia, això sí, el poema que recita un clergue, que esmentarem més endavant.

Dickens tampoc no va demostrar mai ser un poeta dotat si ho jutgem pels poemes escassos que va deixar. Estranyament, sona més poètica la seva prosa que els seus versos. Però no menystindrem el poema que l’autor va escriure al capítol VI del seu primer gran llibre, El verd de l’eura, i menys encara la traducció que va fer-ne Josep Carner (1884-1970), de la mort del qual celebrem enguany el cinquantenari. El transcrivim, doncs, perquè el lector s’adoni com el nostre poeta estimava la llengua anglesa, però com estimava encara més la catalana: l’original no diu el mateix —sí a la traducció de Casacuberta—, i la traducció és una mostra més de la capacitat que tenia Carner per poetitzar deliciosament les coses més menudes.

Això diu la seva traducció: “Oh que és bocafina l’eura verdejant / entre velles ruïnes allargada! / Els llamins bé tria que la nodriran / en sa tan freda, solitària estada. / Caigui el mur en runes, la pedra escapçada / per a complaure son desig tan fi; / polseguera mòlta per tanta d’anyada / li par un alegre festí. // On no hi ha vida, arrossegar-se i jeure: / oh quina antiga rara planta l’Eura! // Mal no essent alada, bé llisca rabent; / son cor de cap recança no agoneja. / Íntima es cargola: ben estretament / l’enorme Alzina, l’amor seu cobeja, / Per terra s’estira sens àvol barreja, / remou les fulles en oneig frescal, / i abraça joiosa, i al volt en serpeja, / el ric emmotllat sepulcral. // On és la mort, arrossegar-se i jeure: / oh quina antiga rara planta l’Eura! // Èpoques traspassen, cauen monuments, / les nacions hom dispersades mira; / no trobeu en l’Eura tristos marciments, / del temps sa ufana resisteix la ira. / I la vella planta que cap dol regira / traurà saba del dia que passà, / i el palau que una alta majestat respira / una eura a l’últim nodrirà. // On para el temps, arrossegar-se i jeure: / oh quina antiga rara planta l’Eura!”.

Doble lliçó del Verb en l’art de la traducció: allà on hi havia paraules en una llengua, s’obre una nova dimensió que no s’atansa per força a la llengua original. Les dues, anglès i català, volen cap a un univers dotat de llengua adàmica.