Localitzen al Pirineu una planta mai detectada a Espanya

El botànic Pere Aymerich ha descobert al Parc Natural de l'Alt Pirineu i al Parc Natural del Cadí-Moixeró una espècie de planta, la Rhinanthus alectorolophus, abundant a Europa però de la qual fins ara no se n’havia confirmat la presència a la península ibèrica. La planta, el descobriment de la qual el publica el Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, es troba als prats amb herba per a farratge i ja n’havia apuntat l'existència als anys 60 el botànic Josep Vives, el qual, a la tesi doctoral, ja va indicar la presència de Rhinanthus alectorolophus en prats de Gósol (Barcelona), a la perifèria del Parc Natural del Cadí-Moixeró, tot i que la dada no es va tenir en compte en els treballs botànics més moderns.

En un primer moment, la planta es va localitzar en diversos llocs de Farrera (Lleida), dins dels treballs d'actualització sobre la situació dels prats de sega del Parc Natural de l'Alt Pirineu. Unes setmanes després de trobar l'espècie al Pallars, es va portar a terme una prospecció a la zona de Gósol per intentar verificar-ne la indicació dels anys 60 en aquesta població i van localitzar també la planta, tant a Gósol com en els municipis pròxims de Saldes i Josa de Cadí.

Les plantes Rhinanthus —que es coneixen com ‘esquellot’, ‘soroll’ o ‘fonollades’, entre altres noms— són herbes semiparàsites de flors grogues que viuen als prats de muntanya. Fins ara a Catalunya se’n coneixien tres espècies: Rhinanthus pumilus i R. minor, més o menys comunes al Pirineu, i R. angustifolius, molt rara i protegida, inclosa en el Catàleg de Flora Amenaçada de Catalunya.

Els biòlegs expliquen que els prats de sega per obtenir herbes de farratge són un tipus d'hàbitat semiartificial que cada dia es va fent més escàs. De fet, es van formar fruit de l'activitat humana, després d'esclarir boscos o abandonar camps, i es mantenen només si es treballa de manera regular en aquesta gestió, amb actuacions cada any.

Per aquesta raó, la UE va incloure aquests prats en l’anomenada Directiva d'Hàbitats, del 1992, com a Hàbitats d'Interès Comunitari que cal conservar. Els prats de sega són d'herba alta, que es formen en terrenys de terra profunda i més o menys humida, s’han de segar dos o tres cops a l'any i només s’hi pastura pocs dies i en èpoques molt concretes.

Aquest règim de gestió fa que creixin unes determinades comunitats d'herbes que toleren bé les segues i, si els prats són antics, quan es mantenen des de fa moltes dècades o fins i tot segles, són ambients molt rics en espècies de plantes i també en els invertebrats que estan vinculats a aquestes plantes.