Bárbara Blasco guanya el Tusquets amb una novel·la sobre la malaltia, la mort i els sentiments

L'escriptora Bárbara Blasco (València, 1972) ha estat proclamada guanyadora per majoria del 16è Premi Tusquets Editors de Novel·la per Dicen los síntomas, narració sobre una dona jove en crisi sentimental i laboral que té el pare agonitzant en un hospital. La novel·la es publicarà a la col·lecció Andanzas el 6 d'octubre.

El jurat destaca del llibre que és “la narració mordaç d'una dona soltera i en plena crisi de desencís, tant laboral com a sentimental, que no defalleix en la recerca de la felicitat”

El jurat, presidit per Almudena Grandes i integrat per Antonio Orejudo, Eva Cosculluela, Elisa Ferrer–-guanyadora de la convocatòria anterior– i, en representació de l'editorial, Juan Cerezo, ha destacat que Dicen los síntomas és “la narració mordaç d'una dona soltera i en plena crisi de desencís, tant laboral com sentimental, que, malgrat tenir-ho tot en contra, no defalleix en la recerca de la felicitat”. També destaca que es tracta d'“una novel·la d'escriptura torbadora, i un excel·lent retrat generacional amb un final inesperat”.

El nombre de manuscrits presentats a aquesta convocatòria ha estat de 280. El premi consisteix en un guardó de bronze dissenyada per Joaquín Camps i un avançament sobre drets d'autor de 18.000 euros.

Blasco, autora prèviament de les novel·les Suerte (2013) i La memoria del alambre (2018), ha expressat telefònicament a aquest diari la seva satisfacció per “un premiàs”, un guardó “net, i n'hi ha pocs avui dia”. Ha puntualitzat que, malgrat tractar sobre la malaltia i transcórrer en part en un hospital, la seva novel·la no és “oportunista” ni té res a veure amb la pandèmia actual, ja que la va escriure abans de la covid.

“Als 17 anys me'n vaig anar de casa i vaig treballar en coses molt variades; ajudava un mag i la seva dona, ensenyava cuixa i ballava”, assenyala Blasco

El personatge principal és la Virginia, que visita el seu pare, amb el qual no s'ha portat mai bé, en un hospital de València mentre viu un moment crític en la seva vida que inclou la sensació d'urgència de la maternitat. La protagonista trava una complicitat amb el pacient del llit del costat del seu pare, un home atractiu.

“Alguns considerarien la Virginia com una hipocondríaca, però és només una persona a qui li interessa la malaltia com una manera d'entendre el món”, explica. La novel·la transcorre durant el temps que triga el pare a morir, afegeix, “i no puc dir més, tot i que això dels espòilers m'importa ben poc: soc de la generació a la qual ens van anunciar que el Chanquete moria el diumenge”.

La protagonista passa per un moment de precarietat econòmica i treballa en un bar. Una cosa que també ha fet Blasco segons un currículum extens que inclou haver estat, abans de llicenciar-se en Periodisme, treballadora d'una gasolinera, teleoperadora, ballarina de cabaret, actriu secundària, venedora d'enciclopèdies i ajudant de mag. Ajudant de mag? “Sí”, riu l'escriptora, “forma part del meu passat fosc, als 17 anys me'n vaig anar de casa i vaig treballar en coses molt variades; ajudava un mag i a la seva dona, ensenyava cuixa i ballava”. Tot això forma part, diu, no només de la necessitat d'un modus vivendi sinó d'una voluntat de tenir experiències i alguna cosa per explicar, però això, considera, ja ha passat una mica de moda.

L'autora ha estudiat direcció cinematogràfica al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, i guió de cinema a l'Escola de Cinema de San Antonio de los Baños, Cuba.

Blasco es manifesta “encantada” amb l'actual moviment feminista, però subratlla que no li interessa que se la defineixi per ser dona sinó únicament per escriure: “Vull ser on és tothom, sense distinció”. Pel que fa a la seva veu i estil, es considera “d'allò més normal, encara que em diuen que soc molt irònica; m'agrada escriure directe, però també les metàfores, m'interessa la trama però també el com, i la música de les paraules”.