Un Os d’Or a Cadaqués

Més que els seus 20 anys residint a la ciutat, la prova que Claudia Llosa ja forma part de Barcelona són els seus destins d’estiueig. Llosa (Lima, Perú, 1976) ha dividit l’agost entre Cadaqués i la Cerdanya. Poques coses caracteritzen millor els barcelonins benestants que aquests dos llocs de descans. Llosa ha compaginat reunions per videoconferència per preparar el guió de la seva propera pel·lícula amb capbussades a la Costa Brava. “Malgrat que he desenvolupat la meva carrera aquí, encara se’m titlla de directora de cine peruana”, comenta. Potser és perquè, com ella diu, “allò que t’uneix més a un lloc és la infantesa i la terra dels pares”.

Llosa opina que les identitats en el món actual són difuses: “Tenim una carta d’identitats escrita per convencions. On vius, d’on ets, la teva llengua... Aquestes convencions haurien de canviar”. “Potser el més important és el lloc on vius”, concedeix Llosa, “però tot i que estic molt assimilada a Barcelona, no em resulta inimaginable canviar de ciutat”.

Llosa va guanyar l’Os d’Or del festival de cinema de Berlín el 2009 amb la seva segona pel·lícula, La teta asustada, un relat sobre la violència contra les dones durant els conflictes armats al Perú. Vuit anys abans s’havia instal·lat a la capital catalana procedent de Madrid, on havia ampliat els seus estudis de cinema. Considera Barcelona “un caramel”, una ciutat gairebé ideal, tot i que precisa que seria igualment feliç a “moltes altres ciutats d’Europa”. Potser no es cansa de Barcelona, afegeix, perquè la seva feina requereix viatjar constantment.

Durant els seus estudis a Madrid va coincidir amb Santiago Roncagliolo. L’escriptor peruà va comentar en aquesta sèrie de perfils d’EL PAÍS que si Espanya a principis del segle XXI era un destí idoni per trobar oportunitats en el camp de la creació, avui Amèrica Llatina ha crescut prou per no haver d’expatriar-se. Llosa creu que en el terreny del cinema, a Perú han millorat les condicions, però continua sent difícil, per manca de recursos, produir-hi una pel·lícula. “Però la crisi econòmica també va endurir les condicions per al cinema a Espanya”, diu Llosa, “si es compara amb els anys 2000”.

El seu proper llançament és Distancia de rescate, una producció de Netflix que Llosa ha rodat a Xile. Diversos referents del món audiovisual, entre ells la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, han advertit que la indústria audiovisual catalana s’està quedant enrere. En canvi, Madrid ha anat guanyant protagonisme com a pol de producció de plataformes com Netflix o Amazon. Llosa evita posicionar-se en els assumptes que considera delicats, i per això dribla amb traça la pregunta sobre què pot estar fallant a la seva ciutat d’adopció. “Avui, amb produccions en múltiples ciutats, la localització no és tan important. A més a més, entre Madrid i Barcelona només hi ha dues hores de tren, no és un contratemps”.

Sobre la possible pèrdua de competitivitat del sector del cinema local, Llosa apunta a grans trets que la crisi social, econòmica i d’auge dels nacionalismes colpeja igual Catalunya, Espanya, i el món sencer. Sí que afegeix que “hi ha alguna cosa gran, històrica, a Barcelona, com a representant de les llibertats i de la creació”, i que el repte és “no perdre-ho en la metamorfosi que experimenta la ciutat”. Llosa subratlla que Barcelona ha après a ser encara més diversa gràcies a les noves onades migratòries, però no dubta a valorar que la ciutat “està en un moment en què es decideix si es manté com a ciutat oberta o no”.

La porta d’entrada de Llosa als ciutadans indígenes del Perú va ser l’Arsenia, una empleada domèstica que treballava i vivia a la casa familiar de Lima. L’Arsenia ha estat una influència important per a les seves pel·lícules, no només a La teta asustada, sinó també en la seva òpera prima, Madeinusa. Però, hi ha Arsenies a Barcelona? Moltes dones peruanes emigren a Espanya per treballar en serveis de neteja o en atenció de persones dependents. Llosa, que diu que coneix i manté contactes amb la comunitat peruana de Barcelona, detalla que la migració a Espanya és en general diferent del perfil de l’Arsenia: “Els peruans que emigren a Espanya són una altra generació, més informada. L’Arsenia era de la generació dels que emigraven a Lima”.

La família de Claudia Llosa té també les seves arrels en onades migratòries. El referent de la branca materna és el besavi Emanuel Risso, un italià que va emigrar al segle XIX al Perú. “El meu besavi era l’Èdip de tots nosaltres. Ens va marcar el destí”. Gràcies a ell, Llosa també té la ciutadania italiana.