Rèquiem per una orquestra
Els estius a Cee passaven entre revetlla i revetlla, una tarda a la platja fins que el sol s'amagava per Fisterra, o un mos al bar de Palancas
“Encara és cedo”, acostumava a cridar el cantant de l'orquestra Panorama cap a les quatre de la matinada davant de milers d'ànimes entregades a la revetlla del poble. Cedo, en gallec, vol dir d'hora. Les quatre de la matinada, amb la Panorama pel mig, és cedo.
Els bioritmes de l'estiu gallec els marquen les orquestres a les festes dels pobles: missa, sessió vermut, dinar familiar fins a més no poder i revetlla de nit amb un parell d'orquestres fins que soni Dolores se llamaba Lola, de Los Suaves.
La pandèmia, però, ha obligat a aparcar aquests grans tràilers de les orquestres que rodaven fins a l'últim poble gallec, aparcaven en una leira i en un tres i no res es convertien en espectaculars llotges a doble altura, amb quadres de llums impossibles i pantalles led il·luminades al ritme de la Rianxeira o Daddy Yankee.
A Cee, érem els de la parròquia de Pereiriña els que arrencàvem la temporada d'estiu amb una traca de bombes de palenque el dia de Corpus. Després de la missa, l'orquestra estrenava la sessió vermut amb una desena de peces i el bar de la comissió feia els seus primers quartos venent martinis amb sifó a tres euros. A casa esperaven els llagostins, bous i centollas, caldo de la festa (més colorit pels xoriços de casa), lluç arrebossat, xai rostit, pandejuevo (sic.) per a les postres, cafè i unes copes d'aiguardent per accelerar la digestió. Es dinava fins a l'hora del sopar, quan els primers acords de l'orquestra tornaven a retrunyir a les cases del poble. Sonava Manolo Escobar: “Solo te pido que me hagas la vida agradable, si decides vivirla conmigo”.
El cartell d'una revetlla dignifica —o damnifica— el poble en qüestió. El Combo Dominicano i la Panorama són els més cotitzats. Per als aliens al món orquestraire, el Combo és com ser en una gala dels Grammy Latinos i la Panorama ve a ser una barreja entre els 40 Principales, Noche de Fiesta i una classe amb Eva Nasarre: èxits d'ahir i avui, cos de ball, acròbates i molt d'aeròbic: “Braços amunt, d'esquerra a dreta!”, “aplaudim i crit, crit i aplaudin!”, “mans, salt amunt, mans, mans!”.
Els estius a Cee sempre havien estat això, el temps que transcorria entre revetlla i revetlla. Un pastís de la Silvia a l'Alameda. Un passeig a Corcubión recorrent la ria. Una tarda a la platja de Gures fins que el sol s'amagava per Fisterra. O un mos i un pintxo de truita de la Rosa a l'Atrio, el bar de Palancas. Aquesta taverna, revestida amb cervesa de celler, una guitarra i velles fotografies dels bons temps futbolers del Cee —abans que Pichurri de Camariñas li trenqués la cama a Manolito do Pincho, lateral dret de l'equip i pare d'una servidora—, acollia acalorades discussions de la colla sobre a quina revetlla s'havia d'anar i qui portaria el cotxe aquella nit.
Cada festa era una aventura. Com aquella vegada a Alborés (Mazaricos). Sense enllumenat públic per arribar al lloc, l'eco del primer pasdoble i el focus il·luminant el cel com si fos Batman o Voldemort assenyalaven el camí.
En aquesta punta de la Costa da Morte, les grans festes són la Xunqueira de Cee i la Barca de Muxía. La pugna entre els pobles a veure qui llança els millors focs artificials o qui porta la millor orquestra és històrica. L'èxit d'una és el fracàs de l'altra, sobretot en l'àmbit meteorològic: Xunqueira mollada, Barca seca, diu el refrany. I viceversa.
La Xunqueira, no obstant això, fa temps que no està de sort. De fet, el més a prop que ha estat Cee en els últims anys de tenir una gran orquestra ha estat a través del dispositiu policial del mateix nom: l'operació Orquestra va ser una trama de corrupció municipal pel suposat cobrament de comissions i desviament de diners públics en contractacions d'obres i festes parroquials.
Aquest any, poc més que una missa amb la Mare de Déu estampada a les mascaretes al raonable preu de vuit euros assenyalaven l'efemèride. Ja no hi ha festes que marquin el compàs de la vida. Diuen que en passar la Xunqueira, o hiverno cheira, que ve a ser una cosa així com el winter is coming de Joc de trons. Però entre el canvi climàtic i l'absència de revetlles, és per fer-se un bon embolic.
Aquest estiu no hi ha orquestra que ressoni al poble ni conclaves familiars de marisc i albariño. L'única cosa que ara sona de nit és la ràdio que va posar el Pepe, el veí, al seu hort per espantar el senglar del blat de moro. Qui no es consola és perquè no vol.
Un bany als peus del bell balener
Població i activitat: 7.500 persones. Comerç i turisme.
Què cal visitar: La ruta del menjar passa per un aperitiu en els de sempre, com la Marina; uns callos de la meva mare a O Pincho o xurrasco al Cruceiro; per a les postres, un brioix de Pandejuevo, rebosteria casolana de proximitat; i un digestiu al Chiringuito de Lires, amb la platja de Nemiña al fons. Per baixar el menjar, una capbussada a Caneliñas, on hi ha l'antiga balenera, i una escapada a Fisterra per veure la fi del món.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.