Un compromís per Catalunya

Sembla bastant evident que Catalunya està immersa en una triple crisi de governança, econòmica i social, i de reputació. La pandèmia de la Covid-19 posa al descobert, cruament, les debilitats estructurals de Catalunya en àmbits tan sensibles com la sanitat, l’educació, l’ocupació o el teixit industrial, i la debilitat de les nostres institucions, Parlament, Govern i Presidència de la Generalitat, presoneres, sovint, de posicions nominalment radicals que no condueixen enlloc. Catalunya no havia tingut mai abans tan poca influència a Espanya i a Europa.

En poques setmanes, el Govern català ha passat d’afirmar que hauria gestionat més bé pel seu compte la crisi sanitària, social i econòmica derivada de la pandèmia i d’endossar a l’Estat l’origen dels problemes (nova versió de l’“Espanya ens roba”) a mostrar la seva falta de determinació i autoritat per abordar els rebrots de coronavirus a Lleida i Barcelona i la seva àrea.

La crisi és reflex de la incapacitat del Govern independentista d’assumir les seves responsabilitats en l’administració quotidiana del que preocupa la majoria ciutadana, com ara l’evolució de la pandèmia, la situació de l’economia i de les empreses o l’educació, i també destaca les diferències entre els socis de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya davant de la perspectiva d’unes eleccions a la tardor, en competició oberta per atreure l’electorat independentista encara que sigui desdibuixant els plantejaments ideològics respectius.

Els comicis són necessaris per aclarir el panorama polític català, per decidir les estratègies que permetin al país sortir de la depressió social i econòmica i l’ajudin a recuperar l’autoestima, però corren el perill de convertir-se en una altra disputa paralitzant entre les dues forces independentistes majoritàries.

En aquest marc, l’oferta liderada per l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, suposa una retorn al passat: la fe cega en un relat tan màgic com impossible que no troba ressò fora del seu entorn, però que serveix per controlar els mecanismes de poder i d’influència en la institució autonòmica, amb un pressupost de més de 25.000 milions d’euros i 200.000 empleats públics. És un camí conegut: més paràlisi i desgast, més erosió al Govern progressista d’Espanya i més allunyament d’Europa, quan és més necessària que mai.

És evident que a Catalunya tenim un problema polític que s’hauria de resoldre mitjançant la via del diàleg i del pacte, com correspondria a una societat madura, plural i diversa, i que la solució no vindrà de les decisions unilaterals, però tampoc de les estrictament judicials. No hi ha cap altre camí, al meu parer, que aconseguir un ampli compromís per assegurar la cohesió social i la unitat civil, per obtenir més autogovern però també més efectivitat en el Govern. Per defensar la realitat nacional i cultural de Catalunya i per comprometre’s amb la governabilitat i la pluralitat

d’Espanya, per la voluntat de voler tenir un paper rellevant a Europa comptant amb el gran actiu que és Barcelona.

N’estic segur, hi ha una via diferent i possible de progrés per a Catalunya, dirigida per un catalanisme transversal i integrador i per les forces polítiques que s’hi reconeixen. Estic convençut que el catalanisme, plural i divers com la mateixa societat, inclusiu, europeista i solidari, té l’obligació de posar-se d’acord per oferir solucions al conjunt de la comunitat.

Mario Romeo, notari, president de la plataforma Portes Obertes del Catalanisme