Lincoln, Prat de la Riba i el pròxim govern
Els comicis catalans, que són urgents, seran també una oportunitat. El pròxim executiu hauria d'atreure perfils capacitats i compromesos al marge del seu ideari. Perquè n’hi ha
“Necessitem els homes més forts del partit al gabinet. Havíem de mantenir unida la nostra pròpia gent. Vaig fer un cop d’ull al partit i vaig concloure que aquests eren els homes més forts. No tenia dret, doncs, a privar al país dels seus serveis.” Així de diàfan es va expressar Abraham Lincoln, segons la historiadora Doris Kearns Goodwin, per justificar la inclusió en el seu executiu d’algunes figures republicanes que se li havien oposat el 1860 en la cursa cap a la presidència.
Lincoln va convèncer William H. Seward d’exercir de secretari d’Estat, Edward Bates per al càrrec de fiscal general i Salmon P. Chase per al de secretari del Tresor en el mandat 1861-1864, en el qual es va desencadenar la Guerra de Secessió. Goodwin va narrar de manera brillant l’estratègia a Team of Rivals (Simon & Schuster, 2005). El president dels Estats Units es va guanyar el respecte del senador de Nova York, Seward, a priori el seu principal contrincant. L’antic governador d’Ohio, Chase, en canvi, va maquinar en contra seu des de l’executiu per rellevar-lo el 1865 (no ho va aconseguir). Així i tot, Lincoln el va mantenir per l’habilitat que tenia per finançar la guerra. No van ser els únics rivals que va atreure al seu gabinet, però sí els més significatius.
El 2009 Barack Obama va justificar l’elecció de la seva rival de partit a la presidència, Hillary Clinton, per al càrrec de secretària d’Estat, segons l’ensenyament de Lincoln. Amb coneixements de la història de Catalunya també podria haver argumentat aquest gest, si hagués pres la figura d’Enric Prat de la Riba com a exemple.
No sabem com d’assabentat n’estava, el lligaire, de la biografia de Lincoln. En tot cas, a partir del 1914, com a president de la Mancomunitat de Catalunya, va anar més enllà que el ianqui. Va formar un equip amb una corrua d’antagonistes per posar en marxa un ampli projecte de modernització del país, en la mesura que les limitacions pressupostàries i polítiques de les diputacions ho permetien.
L’enginyer socialista Rafael Campalans es va encarregar dels serveis públics i va exercir de director de l’Escola del Treball. El líder de la Unió Federal Nacionalista Republicana, Pere Coromines, es va incorporar a l’Escola d’Alts Estudis Comercials com a catedràtic. El catalanista republicà Antoni Rovira i Virgili va formar part del gabinet de premsa. Carles Pi i Sunyer, als anys trenta membre d’ERC, va ser director de l’Escola Superior d’Agricultura.
Aquests i molts altres perfils aliens a la Lliga Regionalista es van comprometre amb l’aposta que suposava la Mancomunitat. No cal mitificar Prat de la Riba —ni tampoc Lincoln o Obama. El seu partit no va ser la minoria majoritària fins a l’any en què va morir, el 1917, així que per governar va haver de comptar amb elements també de les altres minories.
Prat no va ser magnànim des d’una majoria absoluta, com se sol creure, sinó un polític hàbil capaç de dirigir aquest nou artefacte amb una idea simple: el progrés de Catalunya. En essència, i al marge del seu ideari polític, intentar que en general es visqués millor, aspirant a l’excel·lència amb una aposta pel que fos possible i una mirada europea.
No és necessari recapitular la situació en la qual ens trobem, com tota la Unió. De Brussel·les, gràcies al momentum gairebé Hamiltonià, arribaran fons: una oportunitat. A Catalunya tenim molt per aprendre i per millorar. La propaganda ja no pot ocultar que fa temps que no estem tan (o gens) allunyats de la resta de territoris d’Espanya com ho estàvem, ni que tampoc no som tan motor d’Europa com vam ser o ens pensàvem que érem. Malgrat tot, als fòrums i a la premsa es plantegen propostes per fer un salt endavant.
Els comicis catalans, que són urgents, seran també una oportunitat. El pròxim executiu, del color que sigui, hauria de prescindir d’aquells quadres sense cap altre mèrit que el de pertànyer o aplaudir les formacions governants —el camí fàcil— i atreure perfils capacitats i compromesos al marge del seu ideari. Perquè n’hi ha. No cal aplegar-los sota etiquetes grandiloqüents (de concentració, d’unitat o dels millors), tampoc que els partits deixin de promoure els seus ideals (que per això hi són). Només cal seguir, encara que sigui arran de terra, Lincoln i Prat de la Riba: fixar un objectiu factible i unir el talent per fer-lo possible.
