Casaldàliga, la subversió a silenciar

La paraula del bisbe Pere Casaldàliga, Pedro Casaldàliga, Pere Llibertat, no és la que acostumem a escoltar en les autoritats religioses o polítiques. Convé recordar-la quan els elogis per la seva mort poden ser una altra manera de silenciar la seva subversió. Pere Casàldaliga l’any 1988 va publicar un llibre de poesia amb el títol Me llamarán subversivo. En un dels poemes, el darrer, es presenta a ell mateix amb les paraules esmentades. Una dècada abans, l'any 1976, havia publicat un altre llibre, ¡Yo creo en la justicia y en la esperanza!, en aquest cas testimonial de la seva trajectòria, de les idees i les creences que li havien marcat la vida fins aquell moment. I deia: “Crec que avui només es pot viure insurrectament. I crec que només es pot ser cristià sent revolucionari, perquè ja no n’hi ha prou a pretendre ‘reformar’ el món”. Aquesta manera de fer l’ha fet topar amb moltes i diferents maneres de voler silenciar-lo, fins i tot de posar fi a la seva vida.

Casaldàliga ha mantingut aquesta actitud durant tota la seva trajectòria, fins al final de la seva vida. Ja en aquest nou segle ha alçat la veu i ha actuat en contra del neoliberalisme, que ha presentat com una autèntica dictadura econòmica i cultural mundial, una macrodictadura. No ha deixat mai de fer política. Fer política per fer una política diferent de la feta per altres poders, també dins de l’Església. Fer política per subvertir el món. Canviar el món per fer possible un món just, sense exclusions, discriminacions, opressions, privilegis...

El 1992, en un 30 minuts que li dedicava TV3, Casaldàliga ens plantejava una reflexió que segurament continua sent vàlida avui: A Catalunya es veu bé que es defensin l’Amazònia, els indígenes, els obrers, els pobres... Es veia bé la seva tasca. Però: “Potser és fàcil veure-ho bé de lluny. Qui sap si dintre de Catalunya mateix, actuant com actuo aquí, seria força mal vist”. Com davant de tantes causes justes que resulta difícil contradir, no es contradiu a Casaldàliga en el discurs públic a Catalunya. Va rebre el premi Catalunya de mans del president Maragall, el president Torra ha destacat “tota una vida de lluita per la causa del món indígena; l’Església dels més pobres...”. Però fem presents les seves idees, les seves reivindicacions?

Les últimes paraules que va enregistrar de Casaldàliga Francesc Escribano, segurament una de les persones que més ha fet perquè coneguem el personatge (biògraf a Descalç sobre la terra vermella, impulsor de la minisèrie amb el mateix títol), eren: “Les meves causes valen més que la meva vida...”. Casaldàliga, una gran i forta personalitat, personifica causes impulsades per una gran quantitat de persones, col·lectius i organitzacions al llarg de la història. No oblidem tota aquella gent que a Catalunya, abans de marxar cap al Brasil (un període molt poc present i que és fonamental), al Brasil, on ha viscut tants anys, les han compartit amb ell. L’església de base a l’Espanya i la Catalunya franquista, la teologia de l’alliberament que naixia a Amèrica quan ell hi arribava, els moviments d’oposició al franquisme que buscaven construir alternatives, els moviments socials al Brasil que va considerar essencials... La llista és llarga i en les seves obres no ha deixat de recordar també personalitats com el Che Guevara, Óscar Romero...

Si volem ser honestos amb ell, no oblidem les seves causes. Que la seva vida no amagui les seves causes. Les seves causes continuen. Reconeguem la seva subversió, que és individual i col·lectiva. Casaldàliga o Pere Llibertat, com va ser conegut, ens deixa un pensament sobre la llibertat i la democràcia profundament subversiu i que avui continua vigent tant si vivim a São Félix do Araguaia, on va passar bona part de la seva vida; a Balsareny, on va néixer; a Sabadell, on va començava a fer-se capellà i va viure als barris obrers (Ca n’Oriach, Torre Romeu, Can Puiggener...) construïts per les migracions excloses que arribaven... Casaldàliga ens diu que no hi ha democràcia al món, només hi ha democràcia per a algunes persones. La democràcia com a privilegi, la llibertat com a privilegi. Com ell deia, mentre hi hagi persones aturades, migrades considerades il·legals, pobres o empobrides... no hi haurà democràcia. Tampoc pau. La pau és fruit de la justícia. La llibertat i la democràcia neixen de la justícia comunitària. Les crisis que vivim (pandèmia, ecològica...) no tenen sortides individuals.

Jordi Mir és professor d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra.