La ferida oberta de l’arqueta de Banyoles

“Allà, allà. Darrere d’aquell mur es van amagar els lladres fins que van tancar les portes de l’església, així que van tenir tota la nit per robar”. Jeroni Moner, arquitecte municipal de Banyoles (Pla de l’Estany) rememora, 40 anys després, el robatori de l’arqueta de Sant Martirià del monestir de Sant Esteve a mans d’Erik el Belga, el principal lladre d’obres d’art del segle XX, autor de més de 600 robatoris confessos que va espoliar milers de peces d’art d’esglésies, monestirs i museus per vendre-les i així enriquir-se. La mort del lladre el passat 19 de juny a Màlaga i les quatre dècades d’algun d’aquests robatoris conviden a visitar les escenaris d’alguns d’aquests fets, veure sobre el terreny les dificultats amb què es va trobar i comprovar com aquestes accions continuen sent una ferida oberta tot i el temps que ha transcorregut.

A les nou de la nit de l’11 de gener del 1980 el sacerdot missioner Lluís Gelpí va tancar, com feia cada dia, la porta del monestir. Després de recórrer l’església per comprovar que no hi quedava cap despistat va sortir per la sagristia i va tancar per dins l’enorme porta de noguera. No podia presagiar que l’endemà al matí descobriria que havien espoliat la joia més preuada de Banyoles i una de les peces d’orfebreria més destacades de l’anomenat “gòtic internacional” català, creada per Francesc Artau cap al 1413 per contenir les relíquies del sant local. L’arqueta amb forma de temple gòtic de 65 per 23 centímetres estava adornada al centre de les cares majors amb la imatge de Sant Martirià flanquejada per figures de sants de cos sencer (realitzades en plata policromada i daurada en algunes parts) sota arcs i dues escenes laterals que representen la glorificació de la Mare de Déu i el martiri de Crist. Fins que es va cometre el robatori es mostrava en un armari realitzat ex professo que, al cap de 40 anys, encara conserva restes de l’espoli.

Després d’amagar-se darrere d’un mur, el lladre va tenir tota la nit per robar

“Erik el Belga i possiblement una altra persona es van amagar entre les restes dels absis romànics del segle XI, a la vista des dels anys seixanta després de quedar a mitges uns treballs de restauració del temple”, explica Moner, que un any abans del robatori s’havia fet càrrec dels treballs. “En certa manera va ser culpa meva, en no haver-los tapat els vaig proporcionar un amagatall ideal”, llança Moner en companyia del regidor de Cultura de Banyoles, Miquel Cuenca, i el director dels museus de la localitat, Lluís Figueras, que l’hi treuen del cap a l’uníson, mentre obren una pesada portella de ferro perquè el grup pugui baixar a tres metres de profunditat i veure l’amagatall, ara ocult sota una llosa de formigó. El lladre, utilitzant el mateix modus operandi que en molts dels seus robatoris, havia visitat abans el lloc fent-se passar per turista, acompanyat d’una dona (i a vegades d’una nena), prenent notes i fotografies del lloc.

Gelpí i l’altra dotzena de capellans van ser els primers a veure com Erik el Belga hi havia deixat només la fina planxa de plata que recobreix la carcassa de fusta després d’arrencar les 26 imatges de plata repujada, les dues escenes laterals, les ogives que cobrien cada una de les imatges i la torre que coronava l’arqueta. També havia obert i regirat calaixos i s’havia endut un grial, un copó, una naveta i una píxide, a més de 8.000 pessetes de la col·lecta, però no va tocar el bust de plata de Sant Martirià del 1604, potser per la por de veure com et mira a la cara el sant profanat.

La fugida no va ser fàcil. Va intentar passar de la sagristia al claustre, però no va poder obrir la porta que els comunica. Va tornar a l’església, on va intentar escalar per una finestra d’una de les capelles, després va intentar sortir per la porta principal, però tampoc la va poder obrir tot i que en un dels calaixos que havia regirat hi havia una còpia de les claus. A la desesperada va trencar el pany de la porta que condueix al cor i després la d’una estança que, ara sí, li permetia accedir al claustre i d’allà a un jardí, saltar la tàpia i després pujar a una furgoneta que l’esperava a la porta principal, un lloc que encara avui es troba en un indret solitari de Banyoles.

La premsa, sobretot local, es va fer ressò del robatori (la nacional, com aquest diari, tot just en va publicar un breu al cap de quatre dies) i va començar la investigació, que apuntava que Erik el Belga, que campava per tot Espanya n’era l’autor. El lladre va caure detingut el 27 de gener del 1982, va ingressar a la Model i se li van obrir 22 sumaris per espoli del patrimoni valorat en 18 milions d’euros.

El maig del 1983 va demanar declarar davant del jutge assegurant que ajudaria a recuperar moltes de les obres que havia robat. Al cap de tres dies, de manera anònima, l’ambaixada espanyola a París va rebre diverses de les peces sostretes de l’arqueta: les dues imatges de Sant Martirià i la creu del pinacle. El febrer del 1985 l’Audiència Nacional, després de 36 mesos de presó, pagar 200.000 pessetes de fiança i retornar unes 1.500 peces robades, va decretar la seva llibertat provisional, i se’ls va perdre la pista a les peces que faltaven de l’arqueta.

Fins que el juny del 1997, el bon ull de la professora de la Universitat de Barcelona i especialista en art gòtic Francesca Español en va identificar dues al catàleg de la subhasta de juliol de Sotheby’s a Londres, on es venien com a “relleus holandesos” per entre 21.000 i 28.000 euros cada una. Español ho va denunciar al Ministeri, que va fer el mateix a la Interpol, i les peces es van retirar de la venda.

La sortida al mercat d’aquestes dues figures va permetre estirar el fil i trobar-ne 17 més, en mans d’una col·leccionista holandesa que suposadament les va comprar de “bona fe”, de manera que van començar les negociacions per adquirir-les. “Se’ns va demanar total discreció”, recorda Español passats els anys. A ella i a Joaquín Yarza, que es van convertir en assessors del Ministeri en la recuperació, autentificació i valoració de la conservació de les figuretes.

El 1997 va començar la recuperació de les figures després de subhastar-se’n dues

El Ministeri de Cultura disposava de l’ajuda econòmica, per dació en pagament de la Caixa del Mediterrani, que buscava obrir mercat i oficines a Girona, de 550.000 euros. L’Estat volia congraciar-se amb l’Ajuntament de Banyoles per posar fi a un altre tema espinós: la polèmica exposició del Negre de Banyoles al Museu Darder que amenaçava, fins i tot, l’èxit dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 després de la denúncia d’un metge d’origen haitià resident a Cambrils. El Ministeri es va implicar en l’adquisició de les peces, comptant amb el Bisbat de Girona com a mer intermediari de l’operació. Entre el 2005 i el 2010 se’n van recuperar 21 (incloent-hi els dos relleus laterals), que van ser restaurades i muntades a la caixa a Madrid. Des de l’octubre del 2010 l’arqueta s’exhibeix en una sala del claustre de Sant Esteve en una vitrina de fabricació alemanya i amb totes les mesures de seguretat.

L’octubre del 2018 es van comprar dues peces més després de localitzar-les a Brussel·les i Londres. Es van restaurar a Madrid i es van col·locar el 2019 a Banyoles, de manera que només queden cinc estatuetes per localitzar. “El fet que no s’hagin pogut recuperar totes fa que la ferida continuï oberta a Banyoles, que sent l’arqueta com a part del seu imaginari. Del Negre de Banyoles s’ha girat full”, explica Cuenca, a qui se li il·luminen els ulls rere la mascareta quan se li pregunta sobre la possibilitat de recuperar les cinc que falten. “Estan localitzades”, es limita a dir. Un altre tema per resoldre és que no existeix un conveni entre el Ministeri, el propietari de les figures i l’Ajuntament, una cosa que el regidor assegura que pretén solucionar.

Per la seva banda, Francesca Español prepara “la primera monografia sobre l’arqueta”, en la qual l’especialista promet “moltes novetats”. Español no es cansa de repetir que darrere de la imatge amable d’Erik el Belga s’amagava “un delinqüent que va destrossar el reliquiari per endur-se els elements que volia per vendre’ls i que va robar moltes peces del patrimoni peninsular que no han tornat mai”. Tot i la recuperació de la majoria de les peces, l’arqueta, de prop, presenta un aspecte descarnat després que hagin desaparegut per sempre les arcades i l’ornament arquitectònic decoratiu, deixant al descobert els claus que va fer servir el mestre Artau al segle XV. El llibre d’Español, que es presentarà el 24 d’octubre, festivitat de Sant Martirià, serà una altra manera de tancar la ferida oberta d’aquesta arqueta d’història convulsa.