El secret està en les ones

La crisi de l'optimisme marca el pols del moment pandèmic. I cobreix amb una boira densa un estiu diferent, marcat per l'angoixa i la proximitat. De tancats a casa a limitats a territoris propers, amb l'ombra del confinament perseguint-nos. L'angoixa ve de l'ensorrament de les expectatives, de la inseguretat acumulada des que els governs van canviar, “pel nostre bé”, les prioritats i les regles del joc: si ara estem així, què passarà a la tardor? Una inquietud que certifica la desconfiança creixent en els que manen, que és caldo de cultiu de paranoies i teories conspiradores. No hi ha calma quan domina la incertesa, és a dir, la por que arribi una situació pitjor després de l’estiu.

La pausa d'agost marcava habitualment un moment de distensió aparent. Fins i tot el Parlament i els tribunals de justícia tanquen en aquestes dates. L'individualisme econòmic, que fa tres dècades que amenaça la cohesió de la societat, es completa ara amb la desconfiança en el cos aliè, vehicle del virus amenaçador. La por de l'altre és una de les pitjors fòbies humanes. I ara s'encarna en uns ciutadans cada vegada més aïllats, tancats en ells mateixos, amb una comunicació telemàtica que substitueix la relació corporal de les trobades presencials. Un moment per aprofitar per conèixer-se millor un mateix, diuen, però realment creixem amb la relació amb els altres i amb el món. I és en la vida social que sacsegem els nostres dimonis.

La gran majoria dels missatges que hem rebut aquests mesos comencen així: “Espero que tu i els teus estigueu bé”. És l'expressió del replegament al territori tribal, de l’empetitiment d'espais, tant en la vida privada com en la pública. La distància amb l'altre, simbolitzada pel retorn dels Estats nació i la reafirmació de les fronteres a Europa, per recordar-nos qui té el poder de marcar el territori. I en aquest context no és fàcil fer un balanç del curs que acaba. Sabem que ha estat l'any de les mascaretes. I que moltes coses dependran de si a la tardor encara les portem. O si apareix alguna expectativa de començar a abandonar-les. Les mascaretes són el que millor representa el replegament i camuflatge que ens ha imposat aquest temps. I la pregunta és: quan ens les traurem i quines marques ens quedaran? O dit d'una altra manera: hi ha sortida liberal i democràtica a aquest embolic o només haurà servit per accelerar l'agenda de l'autoritarisme postdemocràtic que s'ha anat colant en una època en què s'ha pretès sotmetre la ciutadania amb el discurs que afirma que fora de l'ortodòxia econòmica no hi ha salvació?

Al desassossec contribueixen, tant si es vol com si no, no tant les institucions públiques –que la pandèmia ha col·locat davant de totes les seves contradiccions– com el sistema de comunicació massiva propi de l'era digital. La informació infinita s'apropa sovint a la gran desinformació. Afirmar no és informar, de la mateixa manera que hi ha una diferència enorme entre informar i opinar. Les xarxes són el regne de les afirmacions sense garantia de credibilitat i solvència. I els webs amb reconeixement i els mitjans d'informació més convencionals esborren amb massa facilitat el límit entre la notícia i el que se’n pensa. Dit d'una altra manera, la informació està manipulada amb opinió, marcant qualsevol experiència amb el segell de la parcialitat. I en el balanç, són els discursos més alarmants els que tenen premi. Costa que s'imposi la serenitat.

La inseguretat dels governants –amb molt poques excepcions– s'ha posat de manifest aquesta vegada carregant en els experts científics i sanitaris el pes de les seves decisions, generant, en aquest sentit, una confusió perillosa, perquè curar i governar són dues coses diferents. L'altra forma compensatòria de la impotència en què els ha agafat la pandèmia ha estat utilitzar-la patèticament en el xoc polític. La tasca de controlar la gestió governamental per part de l'oposició o de defensar les seves competències per part de les comunitats autònomes en lloc de moure's pel terreny de la crítica amb voluntat cooperativa, s'ha extraviat en baralles de barri i en especulacions patètiques amb els morts. Un amic em diu que la fortalesa de Pedro Sánchez és que és especialista a surfejar sobre ones que no ha creat ell. El secret està en les ones.