Trencar el tabú

“No teníem res a punt”, aquesta frase de l’expresident Puigdemont no fa més que confirmar el que ja és ben sabut: que la declaració d’independència del 27-O va ser una frivolitat amb greus conseqüències. Interpretacions benèvoles han dit que els dirigents independentistes van confondre el que era un punt de partida (l’acumulació de capital polític simbolitzada pel referèndum de l’1 d’Octubre) amb el punt d’arribada (la materialització de la independència).

Puigdemont confirma el que tots ja sabíem: la declaració d'independència no va ser responsable. Per què es va fer?

El llibre de Puigdemont (i la difusió del missatge que havia enregistrat per si el detenien) deixa clar que no hi havia engany sinó impotència, que hi havia una perfecta consciència que no es disposava dels mínims instruments necessaris perquè la independència fos operativa, ni tan sols per entrar en confrontació oberta amb l’aparell de l’Estat. Era una evidència. S’havia dit i repetit moltes vegades abans de la tardor del 2017: sense una majoria aclaparadora, sense cap capacitat coercitiva (ni policial, ni judicial), sense poder insurreccional, amb les elits econòmiques en contra i sense suport internacional la declaració era un brindis al sol, susceptible de tenir conseqüències tràgiques. I, malgrat tot, es va fer, sense que ningú aconseguís donar una explicació racional del perquè. Es va proclamar la independència i va ser la dispersió. Ni tan sols el Govern va tornar a ajuntar-se. A la convocatòria de Palau no hi van assistir tots i després cadascú va campar al seu aire. I la ciutadania se’n va anar a casa. En despertar, l’article 155 ja estava operatiu.

Puigdemont confirma el que tots ja sabíem. Va ser una irresponsabilitat i ell, el màxim responsable. Per què es va fer? Seria trist haver d’apuntar-ho a la psicopatologia de les rivalitats polítiques entre afins. A Puigdemont li va faltar valentia i autoritat per trencar la fabulació. Tot i que, de fet, ja estava trencada: la gran majoria sabia perfectament el desenllaç; de fet, el dissabte 28 d’octubre va ser probablement el dia més tranquil a la ciutat de Barcelona des de l’última setmana de setembre. La coartada és que la resposta repressiva hauria estat la mateixa amb proclamació o sense. El Govern espanyol –en mans de l’impassible Rajoy– no va voler donar cap garantia. Però davant d’una convocatòria d’eleccions no hauria estat fàcil aplicar el 155.

En qualsevol cas, la lleugeresa de prendre una decisió per a la qual no s’estava preparat, l’han pagat cara els responsables i ha fet entrar el país en una llarga ressaca. Tres anys de repressió, frustració i desgast, sense que s’albiri un horitzó estratègic clar. Enmig, la pandèmia ha acabat de malmetre l’escenari, amb un Govern desgastat que ha volgut presentar-se com el primer de la classe en la gestió de la crisi sanitària, i ha acabat atrapat com tots. De manera que ara mateix en l’agenda política i en l’horitzó electoral, al costat del destí del projecte independentista, hi ha la crisi sanitària, la crisi econòmica i l’educativa. I davant d’aquest escenari no n’hi ha prou amb la jaculatòria de ritual: sols ho faríem millor.

L'independentisme va confondre un punt de partida, l'1-O, amb el punt d'arribada, materialitzar la República

L’1 d’Octubre no va ser un mandat imperatiu de la ciutadania, sinó el moment inicial d’un procés que necessita temps per poder arribar a una majoria inqüestionable. I la paciència té poc poder federador davant dels sectors que continuen alimentant les fantasies de la ruptura unilateral. Hi ha un punt comú entre l’unionisme i l’independentisme: els primers han anat anunciant cada temporada la decadència i desmobilització de l’independentisme (s’han estat equivocant des del 2012 i encara hi insisteixen) i un sector dels segons continua fantasiant sobre una crisi imminent que enfonsarà Espanya i obrirà les portes de la independència de bat a bat. Ja falta poc per a les eleccions catalanes. Una vegada més, totes dues parts quedaran frustrades: l’independentisme encara hi serà, confirmant la seva força electoral, i el moment epifànic tampoc arribarà encara. Tot plegat obliga a preguntar-se: hi ha algú dins de l’independentisme amb prou autoritat per aixecar el tabú, dir que el programa de màxims no és a l’ordre del dia i oferir un projecte integrador que generi espais compartibles per a una reconstrucció econòmica, social i política a la qual almenys els comuns i els socialistes no se sentin aliens? O l’independentisme continuarà atrapat en la promesa que no arriba ni es donen les condicions per encarnar-la, mentre que el país s’estanca entre la frustració i la melancolia? Facin política, senyors, que la retòrica i l’autocomplaença ja cansen.